Entrevistes

“L’odontologia em va trobar a mi”

Israel Carvajal té 28 anys i treballa com a director de clínica dental a un centre privat de la ciutat de Madrid. És voluntari a la Clínica Solidària de la capital espanyola, a la qual havia acudit anteriorment com a usuari. Recentment, ha format part de la tercera brigada de voluntaris de la Fundació a Tetuan, en el marc del projecte conjunt de la Fundació amb l’Associació Hanan de la ciutat marroquina.

– Des de quan ets voluntari a la Clínica Solidària de Madrid?

– Des de l’any 2012. És la meva primera experiència a una ONG. Jo abans era instrumentista de quiròfan, i em vaig quedar sense feina. No en tenia gairebé ni per menjar, i vaig conèixer Odontologia Solidària com a usuari. No podia arreglar-me la boca pels meus mitjans, i els serveis socials em van derivar a la Clínica de Madrid. Vaig veure l’ambient, i els vaig dir que si els podia donar un cop de mà, ja que per la meva professió coneixia els protocols d’infermeria i creia que la meva col·laboració podria ser útil. Vaig començar amb ells i de seguida em va agradar molt, i em vaig començar a formar i a treballar en el món odontològic.

– Per què vas donar aquest pas?

– Com et deia, vaig començar com a usuari el 2011, i penso que sempre és important recordar d’on venim. Em va agradar el tracte, la relació entre els professionals i els pacients, la manera de treballar. El que vaig veure allà em va agradar més que el treball al quiròfan que havia fet anteriorment en un servei cardiològic, on moltes vegades els pacients morien, i això em superava. Em motivava col·laborar en la mesura de les meves possibilitats a construir un món més just, però també la feibna en si. Sempre dic que jo no vaig buscar l’odontologia, que l’odontologia em va trobar a mi. Va ser una estupenda casualitat de la vida.

– Quin balanç fas d’aquests sis anys de voluntariat a la Fundació?

– Molt positiu. Tractar amb la gent que no pot pagar-se els tractaments realment et gratifica. Em sento bé quan veig que he pogut ajudar-los, potser perquè jo també he estat en aquesta mateixa situació i sé tot el que comporta. Em sento bé. La relació amb els pacients és molt bona en la immensa majoria dels casos. És veritat que de vegades et trobes amb persones que passen per unes situacions personals molt dures, i en aquests casos no pots canviar aquestes situacions, només pots ajudar-los amb la boca. Arribem a on podem.

– El mes de març vas viatjar al Marroc amb altres voluntaris. Què tal l’experiència en Hanan?

– Molt bona. Va ser molt gratificant, però també em va fer molta peneta veure tants nens amb tantes necessitats pel que fa a tractament dental. Vam treballar molt, però disposàvem d’un temps limitat, i va ser impossible fer més. Vam fer el que vam poder, però encara queda molta feina per fer, ja que la situació que hi ha al Marroc és complicada. M’agradaria poder-hi tornar aviat amb altres companys per continuar.

– Penses seguir molt de temps vinculat a Odontologia Solidària?

– Si les circumstàncies m’ho permeten, tota la vida. Estic molt satisfet, te’n vas content de la clínica quan veus que has pogut ajudar aquestes persones. Ser solidari és una cosa que surt del cor.

“La nostra simbiosi amb Odontologia Solidària és molt positiva”

Rosario Velarde

Rosario Velarde

Odontologia Solidària té una excel·lent relació amb el Col·legi Oficial d’Higienistes Dentals de la Comunitat Valenciana, amb el qual la Fundació manté un conveni de col·laboració mútua des de l’any 2015. Hem parlat amb la presidenta del Col·legi, Rosario Velarde, a propòsit d’aquesta col·laboració, el treball que desenvolupa la seva entitat, i les característiques i reptes de la professió d’higienista.

– Quan va començar el seu camí el Col·legi i quins objectius persegueix?

– Vam començar novembre de 2005. Succintament, les finalitats són defensar el col·lectiu, agrupar, evitar l’intrusisme professional, tractar de portar la formació contínua, i també defensar el pacient de cara a possibles problemes amb l’exercici de la nostra professió.

– Quant al perfil de les persones col·legiades, la majoria són dones, oi?

– És cert. De manera molt majoritària. És característic de la professió, però també és veritat que cada vegada es van incorporant més homes, tot i que de moment són molt pocs.

– Entre les qüestions de les quals s’ocupa el Col·legi, vostè ha citat l’intrusisme professional. Com està la situació en aquest aspecte?

– Es va corregint. Amb el temps la societat en general, i el col·lectiu de odontoloestomatòlegs en particular, s’han adonat que tenir un higienista ben preparat evita problemes. Però fins fa poc temps la situació era diferent, i en algunes comunitats encara ho és. Jo crec que la Comunitat Valenciana és una de les que té menys intrusisme. S’han adonat que és preferible contractar un higienienista que pugui emprendre totes les competències que desenvolupa la llei, persones qualificades i amb un àmbit de treball més ampli que el de l’auxiliar de clínica.

Seria correcte dir que en els últims temps la professió d’higienista s’ha prestigiat en relació a les dècades anteriors?

– Sí, és claríssim. Fa 25 anys, quan tot just havia sortit la llei de professions odontològiques de 1986, la paraula higienista gairebé sortia a l’albor del llenguatge de les professions sanitàries. El 2003 es regula com a professió sanitària l’higienista, se la concep efectivament d’aquesta manera. Ha estat increïble el creixement que ha experimentat en relativament tan poc temps.

– També s’ha avançat pel que fa a formació?

– Sí, però aquest aspecte necessita desenvolupar-se moltíssim més. Els temps han canviat, les tècniques han canviat. I l’odontologia, tot i que tingui a veure amb la de fa anys, també ha canviat. Per tant, pensem que el nostre perfil també ha de incrementar-se, evolucionar amb els temps i les noves tecnologies. L’objectiu seria que la nostra fos una professió universitària com passa en altres països europeus.

– I aquest objectiu és a prop, lluny..?

– Jo crec que a prop no hi és. Tot plegat ens ha costat molt, des de regular la pròpia professió, al fet que aquesta sigui reconeguda per la població. Aquesta és una baralla que portem ja des de fa anys, i que du un bon rumb, però sempre treballem a mig-llarg termini.

– La prevenció és un dels grans vectors de la seva tasca professional?

– Sí, gairebé tot el nostre treball realment se centra en la prevenció. Educació, prevenció, i evitar la patologia. El nostre àmbit d’actuació és aquest. El d’ajudant i col·laborador de l’odontòleg també, és clar, però la prevenció és una base fonamental. Gairebé tota la patologia bucodental es pot evitar a través de la prevenció, i aquesta seria la nostra gran finalitat.

– Quina percepció tenen al Col·legi sobre la feina que fa Odontologia Solidària a València?

– En general boníssima. A més a més, tenim molta relació amb el col·lectiu d’Odontologia Solidària a la Comunitat Valenciana. Fem moltíssimes activitats en comú. Odontologia Solidària ens cedeix els seus gabinets per a poder fer cursos de formació d’higienistes, i hi ha moltes higienistes que s’acaba formant millor a Odontologia Solidària. És una simbiosi que va bé. Nosaltres ajudem, ells ens ajuden. També col·laborem amb xerrades fetes per higienistes a grups de població desfavorida. Estem contents de la relació que hi ha, i la tasca que fan de cara a la població penso que és molt bona, ja que dóna cobertura a una població que pels seus mitjans no podria accedir a la salut bucodental.

– Pel que ha dit, Odontologia Solidària també juga un paper positiu per als higienistes pel que fa a la formació…

– És cert que en el nostre àmbit, el poder estar amb pacients directament és bàsic. La formació que hi ha és bona, però com més pràctica es tingui és millor per al professional.

– En el marc legal actual, la salut bucodental no està totalment coberta ni de bon tros per la sanitat pública. Creu que aquesta situació es podrà revertir?

– Penso que és complicat que s’arribi a donar tot aquest àmbit de cobertura, però també que a través de la formació de la població sí que s’aconseguiran reduir les patologies. D’aquí la importància de la prevenció.

“Em sento bé donant una mica de l’únic que sé”

Josefina Guzmán

Josefina Guzmán de la Cruz, odontòloga de 58 anys, exerceix en l’àmbit privat, però treu hores per col·laborar com a voluntària a la Clínica Solidària de Granollers. Originària de la República Dominicana, actualment resideix a Barcelona. Hem parlat amb ella per tal de conèixer millor la seva experiència a la Fundació i les seves motivacions en l’àmbit solidari.

– Quan comences a col·laborar amb Odontologia Solidària?

– Fa un parell d’anys. Vaig conèixer la Fundació gràcies a l’Albert Cabestany: ell i jo treballem junts, em parlava molt d’Odontologia Solidària, i com jo feia molt temps que volia fer alguna activitat de tipus solidari em vaig decidir.

– D’on venia aquest desig de fer treball solidari?

– És que a mi aquest país m’ha donat molt, i vaig pensar que alguna cosa havia de donar-li jo també. Tenia el desig d’ajudar. Sabia que existien organitzacions solidàries, però no sabia com trobar-les i en realitat tampoc les havia buscat gaire. Era un desig latent que al final es va poder realitzar. A mi m’agrada donar una mica del que sé, de l’únic que sé. Et sents bé, donant.

Per un desig de justícia, o per altres motivacions?

– No penso tant a un nivell global, sinó a un nivell personal. Saps que hi ha molta gent que ho passa malament i pots ajudar una miqueta.

– Què tal l’experiència fins al moment a la Fundació?

– A mi m’agrada molt fer aquest voluntariat. El dia que véns a la Clínica Solidària és com una sortida, com un aireig: fas exactament el mateix de cada dia, atendre pacients, però a mi m’aclareix. Em fa estar bé. Aquí faig pròtesi. El tracte amb els pacients en bo en general. Normalment són molt agraïts.

– En alguns casos, vénen a la Fundació persones amb històries personals molt complicades…

– Sí, és veritat. Normalment no hi ha gaire temps per parlar amb els pacients, perquè es treballa molt, però alguns t’expliquen aquestes situacions. I et fa pensar, és clar. Fa que et sentis privilegiada, i que pensis: “Déu meu, i tu que pensaves que els teus problemes eren greus”. T’ajuda a relativitzar.

 – Què li diries a un odontòleg jove per convidar-lo a que ens conegui?

– Que aquí s’aprèn molt. S’aprèn a tractar amb la gent i amb les situacions que després et trobaràs a la consulta, i sobretot aprens sobre la professió. La gent pregunta al company, hi ha una sinèrgia molt positiva, i el tracte amb els companys és francament agradable.

“La solidaritat omple un buit que tots tenim al cor”

Carlos Lucas

Carlos Lucas, metge estomatòleg de 67 anys d’edat, va mantenir operativa la seva pròpia clínica dental a Albacete durant 35 anys. Es va jubilar el febrer de 2015. Tot i que ja no exerceix com a dentista ja que està donat de baixa en el Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs, segueix vinculat al món odontològic col·laborant a la Clínica Solidària de la ciutat castellanomanxega, on presta ajuda tècnica. Aquesta és la seva història.

— Col·labores a la Clínica Solidària d’Albacete des de molt al principi. Com va començar tot?

— Jo era a Anglaterra per celebrar l’aniversari de la meva única néta, i vaig llegir a l’edició digital de La Tribuna de Albacete que al cap d’uns mesos obriria la Clínica Solidària. Quant vaig arribar a Albacete vaig establir contacte amb María Dolores Cuenca per oferir-me com a col·laborador en l’aspecte pràctic: reparar avaries tècniques de poca importància, col·locar el rètol d’Odontologia Solidària … coses així. Com que no puc exercir com a odontòleg, vaig pensar que era una altra manera de cooperar amb el projecte. I així seguim. De tant en tant m’avisen, o jo passo per allà, i faig el que convé. És un paper poc visible, però necessari.

— Entre d’altres coses, estàs pendent d’ajustar els equips…

— Bé, si una turbina no acaba d’anar bé la greixo, i coses així. Tingues en compte que quan jo vaig establir la meva pròpia consulta a Albacete no hi havia cap servei tècnic d’equips dentals a la ciutat. Llavors, per evitar els costos que suposava el trasllat d’un tècnic de Madrid a Albacete, vaig haver d’aprendre a reparar les avaries dels meus equips. Aquests petits coneixements alguna vegada ens han permès no deixar d’usar un equip a la Clínica Solidària d’Albacete.

— Per què, en conèixer que s’obria la Clínica Solidària d’Albacete, vas decidir implicar-te?

— Perquè ajudar les persones en risc d’exclusió social, i donar-los com a mínim un tractament dental bàsic, em sembla una causa noble. Cal fer-los un forat i treballar per a ells.

— És una manera de fer una mica més just el nostre món?

— Per descomptat. Avui dia hi ha moltes organitzacions no governamentals que ajuden als necessitats. És una nota de qualitat i d’acostament a aquestes persones, i per descomptat la Clínica Solidària d’Albacete ha marcat una fita a la ciutat. Cap altra especialitat té una clínica d’aquestes característiques, potser perquè la malaltia dental ataca amb molta més freqüència les persones que estan en una situació econòmica complicada.

— En la teva opinió, per què és interessant ser solidari?

— És una manera d’omplir un buit que tots tenim al cor. Hi ha molta gent necessitada i hem de col·laborar, donar a aquestes persones tractament bàsic i que puguin mastegar i gaudir una mica menjant. Això suposa una satisfacció per qui ho fa.

“La solidaritat sorgeix d’una profunda empatia”

Zulma Rodríguez

Zulma Rodríguez

Zulma Beatriz Rodríguez Predrouzo és voluntària de la Clínica Solidària de Madrid des de l’any 2011. Nascuda a Buenos Aires, va començar a exercir l’odontologia a la capital argentina, fins que com tants dels seus compatriotes va haver d’emigrar a causa del tristament cèlebre corralito. Establerta a l’Estat espanyol des de 2002, Zulma treballa en una clínica privada de Madrid, activitat que compagina amb el voluntariat a la Fundació.

— Per què et vas unir a Odontologia Solidària?

— Per diverses raons. Jo sempre he fet molta activitat en la professió a part d’atendre a la consulta. He fet docència, i sempre he treballat a favor de la salut dels altres, sense importar-me si era gratis o no. A l’Argentina, he treballat en hospitals sense que em paguessin mai res, i a la Facultat també tractàvem persones que no podien pagar privadament els tractaments. Em vaig trobar amb gent molt humil que venien molt acomplexats, i jo els explicava que havien d’exigir i dir el que els passava. Quan vaig arribar aquí i em vaig posar a treballar, jo buscava fer activitats d’aquest tipus, i llegint una revista professional vaig veure que a Madrid hi havia Odontologia Solidària.

— Ja fa molts anys que col·labores a la clínica Madrilenya. Què tal l’experiència?

— Molt bona. Hi ha una cosa que jo no havia experimentat amb anterioritat: el fet d’estar atenent simultàniament persones de molt diferents ètnies, cultures i estil de vida. Hi ha gent de tot arreu. Això m’ha sorprès. Treballar a la clínica de Madrid em dóna la possibilitat de conversar amb aquests pacients, explicar-los el per què de les malalties que tenen, parlar-los de la importància d’un correcte raspallat … O sigui, que també faig prevenció, una prevenció adaptada a la persona que tinc al davant. Tinc la possibilitat de donar a conèixer a la gent que és important incorporar la salut als seus hàbits vitals. Tinc la filosofia que el que s’aprèn això es converteix en un agent de salut, perquè transmet aquests hàbits al seu entorn.

— Què ens expliques de l’ambient de treball a la clínica?

— Tenim tots els recursos materials i, per descomptat, humans. Estic encantadíssima amb les companyes de l’equip tècnic. A mi em resulta un ambient maquíssim, perquè OS comparteix la filosofia que t’he exposat abans. També hi ha molta gent acabada de llicenciar, amb diferents nivells de coneixements però sempre amb bona actitud, el que d’alguna manera és com estar vivint en una mena de càtedra. És una molt bona experiència a nivell odontològic però també a nivell humà. Una altra cosa que vull destacar és que se segueixen les normes de bioseguretat al peu de la lletra: estic molt contenta amb aquest aspecte.

— Com has dit anteriorment, la teva acció solidària en el món de l’odontologia ve de lluny. D’on sorgeix aquesta motivació?

— Jo sempre he estat així, Quan era molt nena em preguntaven què volia fer de més gran, i jo deia que volia ser mestra per tractar bé els nens … volia fer alguna cosa útil per als altres. No tinc cap idea política ni res, és un sentiment, o un estil de vida. És una empatia profunda, estimar el proïsme.

— Ajudar el proïsme és reconfortant?
— Jo penso que sí. No tothom té l’oportunitat de tenir una carrera que està dedicada a l’altre. Nosaltres, si no tenim pacients, no som dentistes ni metges. Si un pacient em necessita i jo puc ajudar-lo, s’estableix una comunicació. I aquesta és la satisfacció, la recompensa de tot l’esforç econòmic i intel·lectual que comporta fer la carrera i mantenir-te actualitzat. Jo veig que la majoria de la gent està contenta: conversa, torna somrient, perd les pors…

— Tens la sensació que, més enllà de solucionar un problema concret, contribueixes a la felicitat dels pacients?

— Possiblement sí, perquè ells també ens fan feliços. De vegades veig noies jovenetes que no poden ni somriure de la quantitat de càries que tenen, i quan després veus que recuperen el somriure, i t’expliquen que estan buscant feina, la veritat és que sents una alegria molt gran.

“Entrar a Odontologia Solidària comporta un xoc de realitat”

Carlos Bello

Carlos Bello, odontòleg de 24 anys, és un dels voluntaris que formen part de l’equip de la Clínica Solidària de Saragossa. Llicenciat el 2016, treballa a la clínica odontològica de la seva família a la capital aragonesa. Va conèixer la Fundació mitjançant un company de Facultat, i segons diu en aquesta entrevista el treball solidari li ha permès descobrir una altra cara de l’odontologia.

— ¿Quan vas començar a col·laborar a la Clínica Solidària de Saragossa?

— El setembre de l’any passat, acabat de llicenciar. Vaig conèixer Odontologia Solidària per un amic de la Facultat, en Raúl, que va començar el voluntariat amb mi, però va haver de deixar-ho perquè se’n va anar a França. Quan em va comentar que existia la Fundació, de seguida em va semblar que era una bona manera d’emprar el temps que tenia lliure per ajudar altres persones. Actualment, vaig a la clínica un cop per setmana, tots els dilluns. L’ambient és fantàstic, hi ha molt bona gent, i he fet uns quants amics.

— ¿Odontologia Solidària és la teva primera experiència amb una ONG?

— No, a la Facultat ja vaig col·laborar amb Creu Roja. Amb un altre amic col·laborem en sessions informatives sobre la salut oral adreçades a la gent d’Osca. M’agrada ajudar a la gent, d’alguna manera em fa sentir realitzat. Quan vaig començar a col·laborar amb Odontologia Solidària em vaig adonar que les persones que vénen a la clínica de Saragossa són molt agraïdes. Saben que el que estàs fent suposa un esforç afegit, que ho fas sense guanyar res, i crec que ho valoren molt.

— Entre els nostres pacients, de vegades hi ha gent amb situacions personals molt problemàtiques…

— Sí, és veritat. Gent amb problemes molt seriosos. Tractar amb aquestes persones et dóna un xoc de realitat. De vegades vivim en el nostre petit món, cadascú el seu, però quan comences a conèixer el món dels altres t’adones que hi ha molta gent que passa per situacions difícils. Els pacients comparteixen els seus problemes amb tu, te’ls expliquen, i et vas adonant de coses…

— Aquest “xoc de realitat” del qual parles, ¿ha anat modificant el teu punt de vista?

— En part sí. El contacte amb els pacients d’Odontologia Solidària m’omple molt a nivell personal. Potser al principi pensés que aquesta era una manera de practicar, de “fer mà” aprofitant el temps lliure. Però això només va ser el primer mes. Quan vaig començar a veure la gent que hi va, i com està, vaig començar a mirar-me les coses d’una altra manera. Aquí descobreixes altra cara de l’odontologia.

“Els pacients ens ensenyen valors”

Modest Revert

Modest Revert va formar part del grup de professionals del sector bucodental que, el 1999, van posar en marxa la Clínica Solidària de València. Metge estomatòleg de 59 anys, Modest té la seva pròpia clínica dental a la ciutat, i segueix col·laborant amb la Fundació. En aquesta entrevista conversem sobre el passat, el present i els objectius d’Odontologia Solidària.

— Tu encapçalaves la clínica de València quan va obrir les seves portes…

— Sí, en aquell moment era el delegat d’Odontologia Solidària aquí. La iniciativa de la clínica va partir d’un grup de deu o dotze odontòlegs, estomatòlegs i estudiants de València. La inauguració oficial de la clínica va ser al juliol de 1999, però la idea es va començar a treballar un parell d’anys abans. La principal dificultat va ser trobar un local en condicions adequades. Al final, mitjançant Càritas, vam trobar el que encara tenim. En aquells anys encara no era tan desgavellat muntar una clínica en un primer pis…

— ¿Hi havia molts voluntaris en aquests primers temps?

— No, molts no. Pensa que en aquella època hi havia molts menys dentistes que ara. Encara que mai ens van faltar voluntaris, la demanda de pacients era superior. L’important és que sempre hi havia gent disposada a donar un cop de mà, i bona col·laboració amb l’ICOEV i altres institucions. Vaig estar uns quatre anys de delegat, i després va prendre el testimoni José Ramón Frutos, un altre dels companys que formaven part del grup inicial.

— Tornem a aquest grup inicial que va decidir organitzar OS a València. Què us va motivar?

— Vam veure que era una cosa que calia fer. Fins aquell moment, els serveis socials de l’Ajuntament de València enviaven els usuaris a les clíniques privades. L’usuari presentava dos pressupostos de dues clíniques diferents, l’Ajuntament n’aprovava un, i enviava aquesta persona a la clínica elegida perquè li posessin una pròtesi o li fessin el tractament que necessitava. Aquest sistema no permetia atendre gaires usuaris. Quan vam plantejar la idea a l’Ajuntament, ho van veure molt bé. Es van adonar que es podria atendre més gent, ja que nosaltres no perseguim un benefici econòmic.

— Segueixes col·laborant amb la Fundació. Quines activitats has fet recentment?

— Darrerament hem realitzat un curs de periimplantitis a benefici d’Odontologia Solidària amb el Dr. Juan Rumeu, de Barcelona. Ell ja va col·laborar amb nosaltres en els començaments de la Fundació a València. Vam tenir una bona assistència, i vam comptar amb la col·laboració d’entitats com Straumann, INIBSA, Dental Cervera, l’ICOEV i  la Universitat de València.

— Creus que, en general, els professionals de l’odontologia són persones solidàries?

— Crec que en general sí, i cada vegada més, a mesura que va entrant gent més jove i conscienciada. És un reflex de la societat. Els odontòlegs i estomatòlegs no som diferents de la resta, i avui dia l’esperit solidari ha augmentat considerablement en tots els àmbits.

— Posem-nos en la pell d’un noi o una noia que, per exemple, estigui acabant els seus estudis d’odontologia. Què creus que li aportaria a aquesta persona col·laborar amb Odontologia Solidària?

— Jo diria que aquesta experiència li serà útil. Si col·labora a la clínica, podrà tractar uns pacients que sempre et donen més del que tu els pots donar a ells. Hi ha coses que no s’aprenen a la Universitat, que només les aprens amb experiència, i tractant amb persones que, com ens pot passar a tots en un moment donat, passen per un mal moment econòmic, però tenen una qualitat humana indescriptible. A aquests joves jo els animaria, perquè estar en Odontologia Solidària és una mena de màster: un màster social i humà que els enriquirà molt, i que els serà molt útil per a la seva pràctica diària professional. Si després d’acabar els estudis passen un parell d’anys amb nosaltres com a voluntaris, veuran el món d’una altra manera. Ho dic en el sentit que no tot és guanyar diners i tenir coses. Hi ha altres valors humans que aquests pacients ens mostren cada dia.

“No em vaig fer odontòleg només per guanyar diners”

Alejandro Leirós

Alejandro Leirós, odontòleg de 24 anys, es va llicenciar el juny de 2016. Viu a Pontevedra, però recorre sovint la distància des de la ciutat on resideix fins a A Coruña per fer voluntariat a la nostra Clínica Solidària. En aquesta conversa, aprofundim en la seva trajectòria a la nostra entitat i els motius de la seva vinculació amb Odontologia Solidària.

— Des de quan ets voluntari a la clínica d’A Coruña?

— Hi vaig anar un parell de vegades com a higienista quan estava estudiant l’últim any de carrera. Després, en acabar els estudis, vaig començar a treballar com a odontòleg en una clínica de Madrid, que és on vaig estudiar. En tornar a Galícia, em vaig incorporar a la clínica d’A Coruña.

— Com vas saber que existia Odontologia Solidària?

— Per internet.
Ja fa temps, la clínica encara no estava oberta. Em vaig posar en contacte amb la central, i em van connectar amb la gent d’A Coruña. Vaig anar a conèixer-los, i a veure on s’instal·laria la clínica. En aquesta època encara estava estudiant a Madrid. Va ser el meu primer contacte.

— Què et va motivar a contactar amb nosaltres i, més tard, implicar-te com a voluntari?
— Sempre m’havia atret la idea de fer una cosa així, d’ajudar. Volia donar un cop de mà, i la possibilitat de viatjar a l’estranger fent un voluntariat no m’atreia. Quan vaig descobrir Odontologia Solidària vaig pensar que era ideal per a mi, perquè em permetia fer un voluntariat a prop de casa, atenent a la gent d’aquí que necessita ajuda.

— Amb quina freqüència vas a la clínica?
— Actualment hi vaig dos dies a la setmana. Un dia sencer, i una tarda.
— Des de Pontevedra a A Coruña hi ha un bon tros. No és molt moviment?
— Jo hi vaig amb molt de gust. El viatge en tren se’m fa molt ràpid. I, en tot cas, em compensa el viatge. A part de fer la feina que fem amb els pacients, hi ha un ambient de treball immillorable. Els voluntaris som com una pinya, sé que m’ho passaré bé.
— Què en expliques del tracte amb els pacients?
— Els pacients són agradables, simpàtics. Són persones molt agraïdes. En general jo em dedico a fer pròtesis dentals, i això implica una relació llarga amb l’usuari, aproximadament un mes i mig. Et dóna temps d’anar xerrant, de conèixer a la persona i d’agafar confiança. Et trobes amb persones que han passat per situacions molt dures, i això et dóna perspectiva. T’adones que no tot en la vida és tan fàcil com hagis pogut tenir-ho tu. Impressiona bastant, però escoltant aquestes experiències aprens el que és la vida… Al final del tractament, veus com de contents estan amb dents, i aquest moment és el que més m’agrada: el gaudeixo i és una cosa que m’omple. Jo sóc odontòleg perquè m’agrada el que faig, mai vaig fer la carrera només per guanyar diners. Evidentment, cal guanyar diners per viure, però al marge d’això m’agrada ajudar a la gent.

“Em motiva contribuir a pal·liar les desigualtats”

Rafael Pla

Rafael Pla

Rafael Pla García forma part de l’equip de voluntaris que garanteixen el funcionament de la Clínica Solidària d’Albacete. Metge estomatòleg de 59 anys d’edat, Pla dirigeix ​​la seva pròpia clínica privada, i forma part també de la Junta del Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs d’Albacete, institució que va jugar un paper decisiu en la implantació d’Odontologia Solidària a la ciutat.

— Formes part de l’equip de la Clínica Solidària de l’Albacete des del principi, quan encara era un projecte. Com va anar el procés?

— Tot va començar quan María Dolores Cuenca va proposar al Col·legi que li donés un cop de mà amb el projecte, quan tot s’estava començant a forjar. Les primeres reunions que es van tenir amb la Fundació Odontologia Solidària van ser a la seu col·legial. María Dolores va ser qui va començar amb aquesta iniciativa, però el Col·legi va decidir implicar-se de seguida…

— Per arribar a bon port, també van ser necessàries altres complicitats, oi?

— Sí. Sobretot de l’Ajuntament i la Diputació, que ens va cedir un local, primer en una ubicació, i més endavant en l’actual. Les institucions van respondre molt bé. També es van tenir contactes amb Càrites, amb la Creu Roja i amb els Serveis Socials de l’Ajuntament, perquè canalitzessin l’admissió dels pacients. Aquesta és una part molt important del protocol que se segueix a Odontologia Solidària.

— Com ha acollit la ciutat aquesta iniciativa?

— Molt bé. Hi ha un ímpetu que fa que a Albacete es coneguin els serveis que estem oferint. De fet, el problema que tenim és que se’ns va acumulant la llista d’espera. Amb la crisi, molta gent va haver de limitar-se als tractaments que ofereix la Seguretat Social. Hem vist com se’ls fan les extraccions i després s’interromp el tractament perquè no hi ha més cobertura. Faltava una baula que hem aportat nosaltres, ja que fem molta feina en odontologia conservadora i en tractaments periodontals. També és veritat que a vegades hi ha una mica de confusió amb certa franquícia que fa gala d’una “odontologia social”, cosa que fa que alguna gent es confongui, quan en realitat no té res a veure amb el nostre plantejament. Ens fa molta ràbia aquesta confusió, perquè aquesta franquícia s’empara en la qüestió social quan és mentida. En realitat, s’aprofiten de companys i fan molt mala pràctica. Però crec que cada dia la gent està sabent diferenciar més el que fa aquesta franquícia i el que fem a Odontologia Solidària.

— Parlaves abans de la limitada cobertura odontològica de la Seguretat Social. Creus que la situació es podria revertir a curt o mitjà termini?

— Jo crec que no. La Seguretat Social cada vegada està més en fallida, i és impossible que canviï la situació per molt que els polítics vulguin fer demagògia. Suposaria un cost econòmic que, al meu entendre, la Seguretat Social no pot assumir en aquest moment.

— Un cop oberta la Clínica Solidària d’Albacete, també t’hi vas implicar com a voluntari…

— És clar que sí. És una cosa molt gratificant. Com més vegades hi vas anant, més bé et sents. Jo hi vaig amb el meu auxiliar. Estem encarregant-nos de la pròtesi. També hi va una filla meva altra tarda cada quinze dies, amb el seu auxiliar. Tots el que fem voluntariat en sortim molt satisfets: veus que pots ajudar, trobes bona gent i fas un servei a qui ho necessita … Jo l’hi recomano a tots els companys, perquè amb la demanda que tenim, si fóssim més voluntaris podríem ampliar l’horari. Properament celebrarem l’assemblea del Col·legi i exposarem el tema, a veure si podem captar més col·laboradors.

– Personalment, què et motiva?

— Posar el meu granet de sorra, col·laborar per a pal·liar una mica la desigualtat que hi ha. Oferir el que millor saps fer a qui més ho necessita.

— És la teva primera experiència en una ONG?

— Sí. Anteriorment havia col·laborat en algunes iniciatives però d’una manera molt puntual, no amb la continuïtat d’ara. Els meus fills dentistes sí que han estat vinculats amb entitats d’aquest tipus, treballant en països com Birmània, Equador o la República Dominicana.

— Què ens expliques del tracte amb els pacients de la Clínica Solidària?

— Cal intentar posar-te al seu nivell. Trobes molts immigrants, i de vegades també gent que ha tingut molt mala vida. Perquè els pacients se sentin ben atesos, jo penso que és important preguntar-los per les seves coses, i de vegades et trobes amb històries molt dures. Fa un temps, vaig atendre a un antic company de l’escola primària que s’havia passat 22 anys a la presó per un tema de tràfic de drogues, i que afortunadament ara està rehabilitat. Són situacions que et fan pensar, i que sens dubte et fan créixer com a persona. Vivim en un món molt allunyat d’aquestes situacions, i encara que llegim coses d’aquest tipus, mai és el mateix que parlar amb aquestes persones, amb les quals acabes empatitzant.

“Sento que tinc un deure cap a la gent que no ha tingut tanta sort com jo”

Conchi Lanza

Conchi Lanza va començar a treballar fa vint anys com protèsica, i més tard es va formar com a higienista dental, professió que exerceix en una clínica de Madrid, i que compagina amb els estudis universitaris de la carrera d’Odontologia. La nostra companya, de 44 anys, és també voluntària a la Clínica Solidària de la capital, i va formar part de la primera expedició d’Odontologia Solidària a Tetuan (Marroc) a finals del 2016.

— Quan comença la teva vinculació amb Odontologia Solidària?

— Fa una mica més que un any. Anteriorment vaig estar col·laborant amb una altra ONG relacionada amb l’odontologia, Dental Coop. Vaig participar amb ells en un projecte en els campaments sahrauís. Cada dos dies anàvem als hospitals de la zona, que estan com mig abandonats, i a banda d’atendre la gent preparàvem als auxiliars que hi havia, donant-los una mica de formació, sobretot en el tema de la desinfecció.

— I què et va portar fins a la nostra entitat?

— Jo volia fer un treball més continuat. Una companya meva, higienista dental, em va parlar de la clínica d’Odontologia Solidària a Madrid, a la qual vaig començar a anar cada setmana. L’ambient és molt bo, encara que ens falten més voluntaris. Als pacients sempre els explico la importància de tenir una bona higiene, els adverteixo que si no ho fan poden perdre les dents que els queden. Crec que si a la gent li expliques el perquè de les coses serà més conscient i hi posarà més de la seva part.

— Què et va motivar per implicar-te primer a Dental Coop i posteriorment a Odontologia Solidària?

— Jo em sento afortunada, i crec que tinc un deure cap a la gent que no ha tingut tanta sort com jo. Per a mi és una obligació. I una obligació que em fa sentir bé. Si vols també és una obligació una mica egoista, perquè un mateix guanya molt. Posar el teu granet de sorra perquè una altra persona tingui una millor qualitat de vida o sigui més feliç, comporta una certa satisfacció personal. Sóc una persona amb molta empatia, m’afecten les coses, i penso que si faig alguna cosa que fa sentir millor a una altra persona, jo també em sentiré millor.

— El mes de desembre vas viatjar a Tetuan amb la primera brigada d’Odontologia Solidària en el projecte conjunt que tenim amb l’Associació Hanan. Quin balanç fas d’aquesta experiència?

— Em va agradar molt, i m’ha sabut molt greu no poder haver anat al segon viatge, perquè tenia un examen en aquelles dates. En el primer viatge va caldre fer molta feina prèvia, preparar el gabinet, i només vam poder treballar amb pacients un parell de dies. L’experiència em va agradar molt, per les característiques del projecte, que atén gent amb discapacitats en un lloc on hi ha major pobresa. Sents que ajudes més. Quan vas a llocs en els que qualsevol cosa que facis significa molt per a ells, encara és millor. Tinc moltes ganes de tornar a Tetuan.

— Abans de viatjar al Marroc, vas participar en les jornades de formació prèvies que es van fer a Extremadura. Et va resultar interessant?

— Sí, en guardo molt bon record. En realitat es van fer curtes, perquè penso que encara tinc molt per aprendre. L’experiència d’estar al quiròfan em va fer molt de respecte, perquè crec que és una responsabilitat tractar a nens amb aquestes problemàtiques, però em va agradar molt. També em va resultar interessant a nivell professional. Encara que jo aquí a Madrid no treballi amb aquest tipus de pacients, el que vaig aprendre allà també m’aporta coneixements.

— Què li diries a un company de professió perquè vingués a Odontologia Solidària?

— Mira, jo ho comento a amigues de la professió, però penso que al final això ha de sortir d’un mateix. Penso que cal tenir empatia per ajudar més. L’empatia també comporta que facis millor la teva feina, que entenguis millor al pacient. Estem treballant en l’àmbit de la salut, no venent jaquetes. Ser voluntari per aprendre i agafar esperiència està molt bé, perquè tots aprenem amb el voluntariat, però cal tenir clars els valors. Cal atendre aquests pacients igual que els atendries al sector privat.

Pin It on Pinterest

Share This
X