Miguel Artajona
Miguel Artajona, odontòleg de 24 anys, ha assumit, malgrat la seva joventut, importants responsabilitats a la Fundació, donat que actualment és el Delegat Social de la clínica d’Odontologia Solidària a Zaragoza. En aquesta entrevista, ens explica com va arribar a la Fundació, el camí que ha recorregut, i allò que li aporta en l’àmbit personal la seva tasca a Odontologia Solidària.
– El primer contacte amb Odontologia Solidària va ser quan encara estudiaves…
– Exacte. Jo vaig fer la carrera a Huesca, i a la Facultat hi havia cartells d’Odontologia Solidària. Amb alguns companys ens vàrem anar a informar, però en aquell moment no ens hi vàrem implicar perquè érem lluny de Zaragoza. En acabar la carrera, me’n vair recordar i a l’octubre de 2013 vaig anar a la clínica, que feia molt poc temps que estava oberta.
– Perquè et vas decidir a donar el pas?
– Bé, al principi no tenia feina, i vaig pensar que col·laborant amb la Fundació com a mínim faria alguna cosa relacionada amb la meva professió. Després, atenent als pacients i coneixent les seves històries, em vaig emocionar. Llavors vaig decidir que quan tingués feina continuaria vinculat a la Fundació d’alguna manera.
– Ara tens feina?
– No em puc queixar, treballo per dos clíniques privades, i quan puc vaig a Odontologia Solidària perquè és el que m’agrada més. Quan més hi vaig, més m’agrada. I tractar amb els pacients em continua emocionant. Quan jo era adolescent, no vaig tenir una vida fàcil, i tot i que ara les coses em van bé, me’n recordo d’aquella situació. Per això tractar amb els pacients és una cosa que, com et deia, m’emociona i m’omple molt.
– Què tal la teva experiència com Delegat? En què consisteix exactament la teva tasca?
– Molt positiva. Ara m’hi dedico fa més d’un any. Al principi em feia cosa, pensava que potser era un càrrec massa gros per a mi, però la veritat és que sempre m’he sentit recolzat i estic molt content. La meva tasca consisteix en organitzar les coses anticipadament per a que un dia no hi hagi massa metges i altres dies cap, i procurar que les relacions amb altres Institucions siguin bones. Fa un temps, potser venia gent més interessada en “fer mans” que en la part social, i llavors calia parlar amb aquella persona i fer-li comprendre a on som.
– Com tu dius, no es tracta de “fer mans” i prou…
– És clar que no. No és això del que es tracta. Aquí procurem corregir les coses, donar sortida a un cosa que a mi em sembla bàsica. Tant de bo que Odontologia Solidària no hagués d’existir, i que l’atenció que aquí prestem estigués a l’abast de tothom, però desgraciadament em sembla que el tema bucal està encara molt apartat de la sanitat pública.
– Podries donar algun exemple concret?
– Sempre me’n recordo del cas d’una noia molt jove, de 20 anys, li feien mal les dents de davant. A la Seguretat Social només li van oferir arrancar-los-hi, sense cap altre opció. I ella, lògicament, s’estimava més aguantar el dolor. Després va venir a Odontologia Solidària, li vàrem fer el tractament, i encara conserva les dents. Si a la Seguretat Social els hi haguessin arrancat, li haurien amargat la vida per sempre. Si amb vint anys i amb tota la vida davant teu, no tens dents de davant –i en el seu cas, era evident que no podia pagar un dentista privat– dus el camí de caure en la marginalitat més absoluta. Ningú et donarà feina, ningú et contractarà.
– Per acabar, explica’ns el millor i el pitjor de la teva experiència amb Odontologia Solidària.
– El millor és, sense dubte, el tracte amb els pacients. T’expliquen les seves experiències i això et fa comprendre coses. Et fan veure que tot i que en aquest moment la vida et vagi bé, res ni ningú et pot assegurar que les coses continuïn així. Molts dels nostres pacients, fins fa sis o set anys, podien pagar un dentista. Ara no. Això et fa valorar la vida, i ser conscient dels tombs que pot donar.
– I el pitjor?
– És que no trobo res a dir, perquè és una cosa que m’apassiona tant, que no podria. La meva experiència és positiva en tots els sentits: amb els pacients, amb els companys… No podria dir res de dolent. Jo aquí he trobat un aprenentatge de vida, i això és una cosa que valoro moltíssim.
