Rosa M. Tarragó
Parlem amb Rosa Maria Tarragó durant una pausa d’unes jornades a Badajoz en què s’imparteix formació als voluntaris d’Odontologia Solidària que participaran en el projecte que la Fundació té amb l’Associació Hanan de Tetuan (Marroc). Higienista bucodental de 39 anys resident a Saragossa, Rosa Maria té àmplia experiència en el tracte amb pacients discapacitats com els que s’atendran en l’esmentat projecte.
— Com et vas implicar en aquest projecte?
— Va ser una mica per casualitat. Al maig de 2015, jo formava part de la Junta Directiva de l’Associació Professional d’Higienistas Bucodentals d’Aragó, que va organitzar una cursa solidària a benefici d’Odontologia Solidària. En una reunió amb la gent de la Fundació a Saragossa, se’ns va parlar del projecte del Marroc. En aquell moment jo treballava al Servei Extremeny de Salut amb el Doctor Jesús Rueda, en una unitat en la qual ateníem pacients discapacitats. Ho vaig comentar, la Fundació es va posar en contacte amb el Dr. Rueda, i des Odontologia Solidària van suggerir que colaboréssim en la formació dels voluntaris que aniran al Marroc. Estem formant els companys que viatjaran a Tetuan per tractar persones amb discapacitat.
— Quines característiques especials té el treball amb aquest tipus de pacients?
— El treball amb aquestes persones necessita molta paciència i molta formació específica. A vegades és semblant a la odontopediatria, però molt més complicat. Són pacients que ha tenen una patologia de base, amb la qual cosa estan més polimedicats. N’hi ha que tenen la llengua més gran del normal, o que no poden obrir bé la boca. També n’hi ha que no degluteixen bé, o que tenen moviments incontrolats.
— Quin tipus d’equips humans exigeix el tractament amb persones discapacitades?
— Equips multidisciplinaris. Ja no estem parlant només del que és fonamental, del dentista i l’higienista, sinó que també cal parlar molt amb els educadors, els centres, les famílies… És molt important fer una bona feina pel que fa a prevenció, intentar que els cuidadors raspallin molt bé a aquests pacients, ja que per molt bona feina que tu puguis fer tècnicament, després les millores s’han de mantenir. El discapacitat depèn totalment del cuidador, per la qual cosa cal fer formació en col·legis i centres de dia tant per als professors com per als logopedes com els cuidadors. Es col·labora també amb terapeutes ocupacionals, treballadors socials i infermeres de geriatria. Això t’aporta bastant, aprens moltíssim.
— I pel que fa al tracte amb les famílies dels pacients?
— És fonamental. Amb els pares aprens molt pel que fa al tracte amb els pacients. Mentre que en odontopediatria el recomanable és que els pares no estiguin presents mentre treballem –encara que a vegades els deixem entrar–, en aquest cas és al revés. El pare i la mare han d’estar a dins, perquè et van a indicar com és el nen: com podem actuar perquè es distregui o que col·labori. Cada pacient té una singularitat molt especial, i encara que ja tinguis tècniques i experiència, és complicat treballar amb ell sense aquest ajut.
— Aquesta col·laboració amb Odontologia Solidària és la teva primera experiència en una ONG?
— Sí, és la primera vegada. Amb el meu marit, que també és sanitari, sempre havíem parlat de col·laborar amb una organització així, de manera que quan vaig conèixer Odontologia Solidària vaig estar encantada. Estic disposada a ajudar en tot el que pugui per tractar de fer un món més just. A la Fundació he conegut gent molt solidària, amb molta qualitat humana. A banda d’ajudar la gent, crec que també està molt bé conèixer altres professionals amb els que tens valors en comú.
