Rafael Pla
Rafael Pla García forma part de l’equip de voluntaris que garanteixen el funcionament de la Clínica Solidària d’Albacete. Metge estomatòleg de 59 anys d’edat, Pla dirigeix la seva pròpia clínica privada, i forma part també de la Junta del Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs d’Albacete, institució que va jugar un paper decisiu en la implantació d’Odontologia Solidària a la ciutat.
— Formes part de l’equip de la Clínica Solidària de l’Albacete des del principi, quan encara era un projecte. Com va anar el procés?
— Tot va començar quan María Dolores Cuenca va proposar al Col·legi que li donés un cop de mà amb el projecte, quan tot s’estava començant a forjar. Les primeres reunions que es van tenir amb la Fundació Odontologia Solidària van ser a la seu col·legial. María Dolores va ser qui va començar amb aquesta iniciativa, però el Col·legi va decidir implicar-se de seguida…
— Per arribar a bon port, també van ser necessàries altres complicitats, oi?
— Sí. Sobretot de l’Ajuntament i la Diputació, que ens va cedir un local, primer en una ubicació, i més endavant en l’actual. Les institucions van respondre molt bé. També es van tenir contactes amb Càrites, amb la Creu Roja i amb els Serveis Socials de l’Ajuntament, perquè canalitzessin l’admissió dels pacients. Aquesta és una part molt important del protocol que se segueix a Odontologia Solidària.
— Com ha acollit la ciutat aquesta iniciativa?
— Molt bé. Hi ha un ímpetu que fa que a Albacete es coneguin els serveis que estem oferint. De fet, el problema que tenim és que se’ns va acumulant la llista d’espera. Amb la crisi, molta gent va haver de limitar-se als tractaments que ofereix la Seguretat Social. Hem vist com se’ls fan les extraccions i després s’interromp el tractament perquè no hi ha més cobertura. Faltava una baula que hem aportat nosaltres, ja que fem molta feina en odontologia conservadora i en tractaments periodontals. També és veritat que a vegades hi ha una mica de confusió amb certa franquícia que fa gala d’una “odontologia social”, cosa que fa que alguna gent es confongui, quan en realitat no té res a veure amb el nostre plantejament. Ens fa molta ràbia aquesta confusió, perquè aquesta franquícia s’empara en la qüestió social quan és mentida. En realitat, s’aprofiten de companys i fan molt mala pràctica. Però crec que cada dia la gent està sabent diferenciar més el que fa aquesta franquícia i el que fem a Odontologia Solidària.
— Parlaves abans de la limitada cobertura odontològica de la Seguretat Social. Creus que la situació es podria revertir a curt o mitjà termini?
— Jo crec que no. La Seguretat Social cada vegada està més en fallida, i és impossible que canviï la situació per molt que els polítics vulguin fer demagògia. Suposaria un cost econòmic que, al meu entendre, la Seguretat Social no pot assumir en aquest moment.
— Un cop oberta la Clínica Solidària d’Albacete, també t’hi vas implicar com a voluntari…
— És clar que sí. És una cosa molt gratificant. Com més vegades hi vas anant, més bé et sents. Jo hi vaig amb el meu auxiliar. Estem encarregant-nos de la pròtesi. També hi va una filla meva altra tarda cada quinze dies, amb el seu auxiliar. Tots el que fem voluntariat en sortim molt satisfets: veus que pots ajudar, trobes bona gent i fas un servei a qui ho necessita … Jo l’hi recomano a tots els companys, perquè amb la demanda que tenim, si fóssim més voluntaris podríem ampliar l’horari. Properament celebrarem l’assemblea del Col·legi i exposarem el tema, a veure si podem captar més col·laboradors.
–– Personalment, què et motiva?
— Posar el meu granet de sorra, col·laborar per a pal·liar una mica la desigualtat que hi ha. Oferir el que millor saps fer a qui més ho necessita.
— És la teva primera experiència en una ONG?
— Sí. Anteriorment havia col·laborat en algunes iniciatives però d’una manera molt puntual, no amb la continuïtat d’ara. Els meus fills dentistes sí que han estat vinculats amb entitats d’aquest tipus, treballant en països com Birmània, Equador o la República Dominicana.
— Què ens expliques del tracte amb els pacients de la Clínica Solidària?
— Cal intentar posar-te al seu nivell. Trobes molts immigrants, i de vegades també gent que ha tingut molt mala vida. Perquè els pacients se sentin ben atesos, jo penso que és important preguntar-los per les seves coses, i de vegades et trobes amb històries molt dures. Fa un temps, vaig atendre a un antic company de l’escola primària que s’havia passat 22 anys a la presó per un tema de tràfic de drogues, i que afortunadament ara està rehabilitat. Són situacions que et fan pensar, i que sens dubte et fan créixer com a persona. Vivim en un món molt allunyat d’aquestes situacions, i encara que llegim coses d’aquest tipus, mai és el mateix que parlar amb aquestes persones, amb les quals acabes empatitzant.
