Blanca Gómez de Balugera
La primera clínica d’Odontologia Solidària va començar a funcionar a Madrid el 1995. Va ser possible gràcies a la generositat de Blanca Gómez de Balugera, que va cedir la seva pròpia clínica a la nostra entitat amb aquesta finalitat. Blanca, odontòloga de 58 anys, actualment resideix entre Àvila i Górliz (Biscaia). En aquesta entrevista, ens parla de les circumstàncies viscudes en aquells primers anys de camí d’Odontologia Solidària, de la qual va ser presidenta durant un parell d’anys.
— Procedeixes d’Odontologia sense Fronteres, l’entitat que es va fusionar amb Odontologia Solidària. Com recordes el moment de la fusió de les dues organitzacions? Per què vau prendre aquesta decisió?
— Ens va semblar que era una cosa lògica. Vam saber de l’existència d’Odontologia Solidària i d’una altra entitat que es dedicava al mateix que nosaltres. Ens vam reunir a Menorca amb aquesta finalitat, però aquesta tercera entitat no volia saber res amb la resta. Les altres dues vam decidir que, com et deia, fusionar-nos era el més lògic. Com podríem anar separats si el que volíem fer era el mateix! Es tractava d’unir esforços.
— Prèviament a la fusió, com t’havies implicat amb Odontologia Sense Fronteres?
— A la meva consulta privada havia començat a tractar nens de la Fundació Anar. Vaig conèixer a una monja que treballava amb aquests nens, nois que estaven acollits en cases, i els vaig dir que si volien venir a la clínica jo els faria el tractament que necessitessin de manera gratuïta, perquè tinguessin una atenció odontològica cada any. Aquest va ser el principi. Eren nens que, o bé la Comunitat de Madrid els tutelava, o bé eren nens sense pares, que vivien en cases amb aquestes monges, o amb psicòlogues… Després vaig anar a Metges del Món per preguntar-los si sabien algun lloc per fer voluntariat en odontologia, i em van parlar de Chema Renilla, d’Odontologia Sense Fronteres. Llavors em vaig posar en contacte amb ell i vam començar a treballar junts.
— Més tard, exerceixes un paper molt important perquè es pugui establir la primera Clínica Solidària de Madrid, ja que ets tu qui la cedeix…
— Sí, el 1995. Era la meva clínica. Jo la vaig deixar perquè el tema privat no m’agradava gens, de manera que vaig cedir la clínica.
— No obstant això, tot i que deixessis l’activitat, podries haver-la venut a un altre dentista. Però vas preferir cedir-la a l’organització abans que fer negoci…
— Bé, si. Però com que jo tenia ingressos per una altra banda, ho vaig poder fer. La cosa va sorgir així. Necessitàvem una clínica, i ja està.
— Per què dius que l’odontologia privada no t’agrada gens?
— Perquè a mi em sembla que la medicina no hauria de ser privada. A mi, realment el que m’agrada és la medicina. Veig l’odontologia com una branca de la medicina, i reivindico que l’odontologia entri a la sanitat pública. Però la meva sensació és que això encara queda lluny …
— També vas ser presidenta d’Odontologia Solidària un temps. Què recordes d’aquella experiència?
— Sí, va ser cosa d’un parell d’anys. Jo era a Madrid, i a l’hora de fer papers era més fàcil que fos jo la presidenta. Era per una raó pràctica. Tinc un record molt bo d’aquesta primera època d’Odontologia Solidària. A la clínica de Madrid la gent era molt maca, vam fer un grup amb gent molt agradable i molt solidària. Al principi vaig ser-hi com a voluntària. Després, a l’establir els primers contactes amb universitats, i amb l’entrada de gent jove, em vaig centrar en els temes més institucionals.
— Tornem al present. Què et sembla l’actual rumb de la Fundació?
– Doncs la veritat és que quan vaig estar a la reunió del vintè aniversari, vaig veure que tot estava fenomenal, que funcionava fenomenal. Vam tenir una època de crisi en la qual estàvem molt asfixiats, però amb el que he vist últimament estic encantada. Veig que s’ha incorporat gent jove i que les coses funcionen molt bé. Vaig quedar agradablement sorpresa.
