José Ramón Frutos

José Ramón Frutos

José Ramón Frutos, odontòleg valencià de 39 anys, és, malgrat la seva joventut, un dels membres més veterans de la nostra família, ja que es va vincular a Odontologia Solidària sent encara estudiant, i va arribar a ostentar càrrecs de gran responsabilitat a l’entitat. Avui en dia, dirigeix la seva pròpia clínica privada, i es manté com a soci de la Fundació.

— Et vas implicar amb Odontologia Solidària quan encara eres a la Facultat. Com va ser??

— Sí, estava estudiant tercer d’Odontologia. Parlem de 1997. Va ser perquè unes companyes de classe van acudir a una reunió amb un dentista d’aquí de València, Modesto Revert Bravo. Jo vaig anar amb elles a aquesta reunió a la Facultat d’Odontologia, i allí vam començar a forjar el projecte.

— Què et va motivar a anar a aquella primera reunió i a vincular-te al projecte?

— Sempre he estat vinculat a temes socials. I com que estava estudiant, em va semblar una bona idea.

— Com es va aconseguir obrir la Clínica Solidària de València?

— Vam estar uns anys en què només ens reuníem. Anàvem recaptant diners, fins que per fi vam aconseguir un local, i el mobiliari de la clínica, que ens va cedir un dentista d’Alacant que es jubilava. Amb aquest material i els diners recaptats, vam muntar la Clínica Solidària on encara està avui dia, al carrer Balmes de València. Vam obrir l’any 1999.

— I com va ser aquests inicis?

— Van ser molt bonics, però també molt durs. Vam haver de treballar moltíssim. Modesto va estar de delegat el primer, i després ho vaig ser jo. Hi dedicàvem moltes hores, tant al treball a la clínca com a la paperassa, perquè havíem de demanar subvencions i ajudes, recaptar diners, fer socis, donar a conèixer Odontologia Solidària. Vam fer un munt de xerrades que donaven els companys. De seguida es va córrer la veu i van començar a col·laborar molts dentistes, la veritat és que vam tenir força ajuda.

— Per tant, consideres que aquest és un sector solidari?

— A partir de la meva experiència crec que sí. Home, no tothom està motivat, però crec que hi ha gent que és solidària de moltes maneres. No es tracta només d’anar a col·laborar a la clínica, hi havia persones que no podien però ens donaven aportacions, o col·laboraven puntualment … Jo m’he trobar amb moltíssima gent, amb professionals molt bons que van col·laborar amb nosaltres. És cert que això són etapes de la vida, perquè a la llarga pot fer-se pesat i la gent pot acabar abandonant, però jo sí que crec que hi ha una important activitat solidària en el món de l’odontologia.

— També vas formar part del Patronat durant un temps. Parla’ns una mica de la teva experiència.

— La veritat és que va estar molt bé. Vaig conèixer a gent de tot Espanya bastant interessant. Al principi estàvem una mica encaixonats a València, però a l’entrar al Patronat fèiem reunions amb gent de tot arreu. Ja no era només per l’activitat solidària, sinó per formar part d’un equip que funcionava força bé.

— Pel que dius, es dedueix que hi havia un aspecte de “família”, per així dir-ho.

— Exacte, si. Hi havia aquesta part de família, perquè hi havia gent que tenies les sensació de conèixer com si fossin amics teus des de feia moltíssim temps. Recordo molt José Manuel Díaz López-Dóriga, de Burgos, una persona fantàstica que m’alegro d’haver trobat.

— Quant de temps vas estar implicat tan activament a la clínica de València?

— Uns vuit anys. El projecte va anar creixent moltíssim, perquè teníem ja alguns treballadors contractats. Aleshores, havies de dedicar un munt d’hores a fer la teva tasca com a odontòleg, però també a reunions, a la paperassa, a dirigir alguns aspectes com si fos ja una empresa … va créixer moltíssim i va arribar un moment en què jo em vaig sentir una mica saturat, però la veritat és que tot l’esforç va valer la pena. Per descomptat que va valer la pena.

— Què va ser el millor d’aquests anys?

— El millor, sens dubte, van ser els pacients. D’això no hi ha dubte. Veure un pacient satisfet, veure a una persona que necessita un tractament i que l’hi has pogut fer sense que ella hagués de pagar, és una gratificació important. L’agraïment dels pacients ja val la pena.

— Per acabar, ¿aconsellaries a un estudiant d’Odontologia, com ho eres tu quan ens vas conèixer, que s’acostés a la Fundació? Quins arguments donaries?

— Sí. Li diria que aprendrà diverses coses. Primer, el tracte amb els companys. Per Odontologia Solidària hi passa molta gent, i captes coneixement de tothom. I segon, aprendrà a tractar amb les persones, amb uns pacients molt determinats que de vegades tenen molts problemes, i necessiten que algú els escolti. No es tracta només de fer tractaments odontològics, de vegades cal aplicar una mica de psicologia. Aprendran a tractar pacients del món real, i això que els vindrà molt bé.

Pin It on Pinterest

X