Rosa Maria Gutiérrez de Pando
Rosa Maria Gutiérrez de Pando va treballar molt intensament amb Odontologia Solidària durant la dècada passada, realitzant projectes tant a l’Amèrica Llatina com a casa nostra. Metge estomatòleg de 59 anys, actualment desenvolupa la seva tasca professional en un Centre d’Atenció Primària de Mataró (Barcelona), feina que combina amb la seva activitat en el sector privat. La Rosa Maria ha xerrat amb nosaltres de l’experiència viscuda amb la Fundació, i del rumb actual d’OS.
— De quina època data la teva vinculació més activa amb Odontologia Solidària?
— Parlem de l’any 2000, aproximadament. Vaig fer alguns treballs de camp internacionals, i després vaig participar en la posada en marxa de la Clínica Solidària de Granollers.
— On vas fer acció internacional?
– A Bolívia. Vaig anar el sud del país, amb el projecte d’Izizog, amb els indis guaranís. Vam aconseguir que s’establís un dentista allà, i que l’infermer es formés també com a protèsic. En aquest moment, funcionen perfectament per ells mateixos, treballen per a la comunitat sense ajuda externa. Això és l’aspecte més interessant del projecte, i crec que és un dels grans èxits que ha tingut Odontologia Solidària en l’apartat de cooperació internacional. Recordo que el dentista bolivià que et comentava abans es va casar amb una noia guaraní, de manera que està totalment integrat a la comunitat. Vaig realitzar diversos viatges a Bolívia, i tinc molt bons records d’aquella època. Hi havia altres centres de salut en comunitats més petites, i recorríem la zona en ambulància. Es vacunava als nens, es desparasitava, i aprofitàvem també per treure dents quan era necessari. Ens van ajudar el Col·legi de Dentistes de Santa Cruz, i unes monges que hi havia a l’àrea. Gràcies als promotors de salut vam poder fer una important tasca de prevenció, ensenyant els nens de les escoles i els adults de les comunitats higiene oral.
— Com deies, una mica més tard participes en la posada en marxa de la clínica de Granollers. Com va anar?
— Fins aquell moment, alguns de nosaltres, a la consulta privada, ateníem persones econòmicament desfavorides que ens arribaven mitjançant assistents socials o per altres mitjans, però aquesta manera de treballar no era eficaç ni adequada. Per aquest motiu es va plantejar obrir una clínica solidària com les que ja funcionaven a Madrid o a València. Recordo que el Doctor Oriol Montaña ens va ajudar molt en aquests inicis, fins que vam aconseguir un local i vam començar a muntar el centre i a treballar amb moltíssima il·lusió. Teníem molt clar que aquesta clínica responia a una necessitat, és clar, però que també era una forma de reivindicar davant les institucions, d’assenyalar que nosaltres estàvem fent una feina que, en realitat, els competia a elles.
— També vas formar part del Patronat de la Fundació…
— Sí, dues vegades, durant dues legislatures. Va ser una experiència molt interessant, perquè en l’àmbit del Patronat hi havia moltes visions diferents. Érem gent de tot arreu. Entre tots vam anar arribant a la conclusió que, encara que es pogués fer acció internacional, el més important era el que teníem més a prop. Aquí tenim una gran demanda, a la qual cal respondre.
— Abans d’entrar a Odontologia Solidària, ¿havies format part d’alguna altra ONG?
— No, anteriorment no. Jo vaig saber d’Odontologia Solidària gràcies a la informació que enviava la Mercè Morató des de Menorca donant a conèixer l’entitat. Em vaig posar en contacte, i un temps després vaig anar coneixent a la gent com l’Alfred Miranda, un protèsic que treballava en el projecte SPOTT, en Xavier Maristany, la Marta Pulido, en Rafa Montaña… gent fantàstica, un molt bon equip amb el qual vam començar a realitzar projectes.
— Com valores la situació actual d’Odontologia Solidària?
— Ara, per motius laborals, n’estic una mica desvinculada. Crec que els fonaments de l’entitat segueixen sent els mateixos. Són els que són i així ha de ser. Però també veig que es busquen nous camins, cosa que és necessària. Penso que cal buscar noves fórmules per atendre la població més desfavorida del nostre entorn. Podem fer assessories internacionals, col·laborar en projectes, però crec que els recursos s’han de destinar majoritàriament aquí. Cal agrair la il·lusió, l’esforç i la professionalitat dels nostres voluntaris, que amb el seu treball desinteressat han fet possible que les nostres clíniques distribuïdes per tot l’Estat puguin atendre tantes persones El voluntariat és imprescindible per a continuar la nostra tasca, i des d’aquí convido a més persones de la nostra professió perquè s’uneixin a nosaltres.
