Dolores Cuenca
El proper dimecres 17 de febrer, s’inaugura la nova clínica d’Odontologia Solidària a Albacete (19.00 hores). A partir d’ara, doncs, la Fundació tindrà presència a la ciutat castellanomanxega, gràcies a l’impuls inicial de la Dra. Dolores Cuenca, promotora del nou centre. Metge estomatòleg de 58 anys, Dolores va començar a fer gestions per implantar una clínica dental solidària a la seva ciutat fa prop de tres anys. En aquesta entrevista, ens parla de tot el procés i de les seves motivacions personals.
— Com comences a pensar en la possibilitat d’obrir una clínica solidària a Albacete?
— Sempre he tingut una inquietud solidària. Llegint revistes de la nostra professió, sempre anava buscant alguna cosa relacionada amb dentistes solidaris. Fins que vaig trobar una informació relativa a Odontologia Solidària en una d’aquestes revistes. Va ser fa poc menys de tres anys. Vaig trucar, em vaig posar en contacte amb Rafa Montaña, i ell em va convidar a conèixer la Clínica Solidària de València. Un temps després em vaig trobar amb ell a València, on em va mostrar la clínica i em va comentar com treballa la Fundació.
— Després d’aquesta primera visita a València ja et vas decidir a iniciar el projecte?
— Des del primer moment, sí. De seguida vaig pensar que havia de començar a treballar-lo, encara que al principi no sabia molt bé com, la veritat. Al tren de tornada a Albacete, vaig llegir la documentació que m’havia donat, i vaig començar a donar-li voltes a la idea, pensant de quina manera podríem entrar en matèria.
— Com van anar evolucionant les gestions posteriorment?
— En aquell moment, un company meu de la carrera de Medicina, Ismael Tárraga, va ser elegit president del Col·legi d’Odontòlegs d’Albacete. Jo tenia molt bona relació amb ell, i a més a més és molt bona persona. De manera que vaig parlar-hi per si podia ajudar-me d’alguna manera. Em va respondre que la idea li semblava molt interessant, i em va manifestar que estava disposat al que fes falta. Vam començar a buscar locals, i mitjançant una amiga meva higienista, vam contactar amb la Diputació d’Albacete. Ens vam reunir amb ells, i de seguida ens van dir que ens podrien deixar un local lliure en una residència de gent gran molt ben situada.
— No obstant això, al final la clínica estarà en una altra ubicació…
— Sí, al cap d’uns tres o quatre mesos, ens van dir que no seria possible ocupar aquell local. Llavors vam optar per buscar un local pel nostre compte, que vam trobar per mediació d’un amic que treballa en temes immobiliaris, que també és company en una institució benèfica en la qual jo estic implicada com a voluntària. Vam llogar el local, la Diputació ens va donar una subvenció de més de 6.000 euros, i vam començar a treballar amb tot l’equip d’Odontologia Solidària.
— Comentaves al principi que sempre has tingut motivacions solidàries…
— Sí. Aquí a Albacete col·laboro amb la Institució Benèfica Sagrado Corazón, una entitat que porten religioses des de fa molts anys, i que acull discapacitats i altres persones amb mancances físiques que no tenen suport familiar, ja siguin grans o joves. Sempre he tingut aquesta motivació. De joveneta era catequista en una parròquia, i després, vivint a Madrid, vaig col·laborar amb algunes entitats. Però quan més em vaig involucrar va ser arran de la mort del meu marit, fa 19 anys. A partir d’aquest moment em vaig implicar més a fons, vaig aprofundir més en el meu esperit solidari i em vaig comprometre més.
— Finalment, quines expectatives té la Clínica Solidària d’Albacete?
— Il·lusió n’hi ha molta. Hi ha molts col·legiats molt predisposats al voluntariat. Estem contents, la gent dóna suport. La majoria de dentistes d’Albacete ha respost molt favorablement. Personalment, jo estic també molt il·lusionada. Arribes a un moment en la vida en què fas balanç, i penses que aquestes coses són les que valen la pena. Per descomptat que cal treballar per tenir recursos per viure, però penso que l’ésser humà, com es troba realment complet, és fent el bé a altres. La satisfacció personal s’aconsegueix donant-te a l’altre sense pensar en un benefici econòmic ni en una recompensa.
