Entrevistes
“Treballant desinteressadament, sento què és ser odontòleg”
Brais Andújar
Abans de finalitzar l’any, hem volgut parlar amb el nostre company Brais Andújar, impulsor de la Clínica Solidària de La Corunya, que va començar a atendre els primers usuaris el mes d’abril passat. Brais, odontòleg de 35 anys, treballa en la seva pròpia clínica privada a la ciutat gallega, i destina el seu temps lliure al voluntariat. Forma part del Patronat d’Odontología Solidària com a tresorer. En aquesta conversa, ens revela els valors que sustenten el seu treball solidari.
— Com vas descobrir Odontologia Solidària?
— El 2009, la meva dona Ana i jo, vam decidir muntar una clínica dental solidària, però no sabíem que existia d’Odontologia Solidària. Buscant per internet clíniques semblants a la que volíem obrir, vam topar amb la Fundació. Hi vam trucar, ens van convidar a conèixer la clínica d’OS a Madrid, i vam començar a establir llaços.
— Per què havies decidit muntar una clínica dental solidària? Què et va impulsar?
— En acabar la carrera, jo havia treballat un parell d’anys a Guatemala en una clínica dental solidària d’una fundació nord-americana. En tornar, volia continuar amb aquest treball, volia fer alguna cosa semblant aquí.
— Què et va aportar aquesta experiència prèvia a Guatemala que després vas voler repetir aquí??
— Quan treballes com a professional de la salut sense que el pacient t’hagi de remunerar, sents el que és veritablement l’odontologia, quin és veritablement el teu valor com a professional. Quan hi ha un intercanvi econòmic, es desvirtua una mica aquesta relació amb els pacients. Treballant desinteressadament, sento el que és ser un odontòleg; trobo, per dir-ho així, la part més pura de la meva professió.
— Tornem al teu primer contacte amb Odontologia Solidària. Com va anar?
— Ens van rebre genial, ens van comentar una mica de què anava, i un temps després vam conèixer Rafa Muntanya, que havia vingut a Galícia a fer unes xerrades al Col·legi d’Higienistes. I a poc a poc em vaig anar implicant. Em va semblar que Odontologia Solidària era una Fundació senzilla, abastable i transparent, de la qual immediatament vaig voler formar part. No és com aquestes ONGs de mida enorme, que de vegades no saps molt bé de què van ni per on entrar-hi. Odontologia Solidària té una funció molt clara, està tot molt estructurat.
— En quin moment entres a formar part del Patronat??
— El 2010, justament quan la Diputació de La Corunya ens va cedir el local. En aquell moment es va considerar que havíem de tenir representació al Patronat.
— Des de les primeres gestions fins que la Clínica Solidària de La Corunya es va posar en marxa, va passar força temps. Com va ser el procés? Va resultar angoixant en algun moment?
— Van passar gairebé sis anys, si. Hi va haver moments una mica angoixants, en efecte, perquè van passar lapses de temps d’inactivitat absoluta i de falta de notícies, episodis de bloqueig institucional i burocràtic. Però és cert que també vam comptar amb complicitats. La Diputació té uns treballadors socials magnífics, que sempre van ser al nostre costat, i es van encarregar de transmetre el nostre projecte al polític de torn. Gràcies a aquests treballadors socials i al Cap de Patrimoni, vam aconseguir que tot i els tres canvis de govern que hi va haver durant tot aquest temps, el projecte seguís viu i s’aconseguís tirar-lo endavant. El paper d’aquestes persones va ser fonamental.
— Com estan les coses a la Clínica Solidària de La Corunya en aquest moment? Es respira bon ambient de treball?
— Actualment la clínica obre quatre matins a la setmana, i té un equip de 35 voluntaris entre higienistes, auxiliars i odontòlegs. Fa uns dies hem vist al pacient número 100. Quant a l’ambient, és molt positiu. De tots els voluntaris que han vingut, n’han marxat un parell, perquè han canviat de ciutat. La sensació que dóna el projecte és d’estabilitat, de creixement estable. Cada vegada hi ha més voluntaris, la gent que ve demana treballar més dies, i cada vegada ens vénen més pacients. La gent està compromesa amb el projecte.
— Per acabar, i després de la recent experiència de l’Assemblea Anual celebrada al novembre, digues-nos com veus el present de la Fundació.
— Crec que aquesta és una Fundació que dóna un servei molt necessari. I que mai farem prou. Per això crec que ens hem d’esforçar a fer veure al Govern la necessitat que hi ha d’incorporar al sistema públic de sanitat dels tractaments que fem. Crec que a través de la nostra Fundació hem de treballar per convèncer les administracions que és possible que la sanitat pública assumeixi aquests tractaments. Estem creixent i som un exemple de com es pot gestionar l’atenció dental a tota la població d’una manera viable econòmicament.
“Pensava que els dentistes eren poc solidaris, i he descobert, que no”
Mercè Morató
Avui parlem amb Mercè Morató, metgessa estomatòloga de 62 anys, que fou la principal impulsora i primera presidenta d’Odontologia Solidària. Barcelonina, viu a l’illa de Menorca des de fa més de tres dècades, Morató té una clínica a Es Mercadal. En aquesta entrevista, explica les circumstàncies que culminaren amb la fundació de la nostra entitat, així com els primers passos d’Odontologia Solidària.
– La “prehistòria” d’Odontologia Solidària, per dir-ho d’alguna manera, té relació amb una iniciativa personal teva, dirigida a captar recursos per a millorar la salut bucodental als camps de refugiats sahrauís.
– Ben cert. L’any 1992, vaig viatjar, juntament amb un grup de metges de Menorca als camps, on no hi havia cap dentista, tot i que hi havia tècnics formats a Cuba com ajudants dentals, i que assumien la feina de dentista. Érem gent de diverses especialitats, però la que va tenir més feina vaig ser jo. Allà vaig conèixer al Ministre de Sanitat de la RASD, que em va dir que el que necessitaven amb més urgència eren dentadures postisses. Quan vaig tornar a Menorca, vaig agafar la Guia Puntex i vaig escriure a tots els odontòlegs de l’Estat Espanyol, demanat ajuda econòmica per enviar pròtesis als campaments.
–Quants dentistes hi devia haver a l’Estat en aquell moment?
– Uns 20.000. Vaig dissenyar un díptic explicant la situació, i vaig pensar que perquè les cartes no semblessin publicitat i les llencessin directament a les escombraries, era millor escriure els sobres a mà. Per escriure les adreces vaig comptar amb l’ajuda de molta gent: escoles, associacions de veïns, inclús els militares del quarter. Entre díptics, sobres i segells, em vaig gastar 85.000 pessetes, que en aquella època eren molts diners. Dels 20.000 dentistes als que havia escrit, en contestaren uns 150, que està molt bé. Jo sempre havia pensat que les persones de la nostra professió no eren molt solidàries, però la veritat és que va respondre gent de tot l’Estat. Alguns em deien que no podien aportar diners, però oferien material. La campanya va anar creixent, em varen entrevistar a la Gaseta Dental, i llavors van ser els laboratoris els que varen oferir ajuda.
– A partir d’aquí, es forma Odontologia Solidària.
– Sí. Vaig començar a conèixer gent de tot arreu interessada en el projecte. Amb en Rafa Montaña i n’August Bruguera, vàrem anar al Sàhara a portat el material que havíem recollit, i vàrem fundar Odontologia Solidària com associació l’any 1994. Poc després, en unes jornades de salut que s’organitzen cada any a Menorca, ens reunírem les tres ONGs del sector que hi havia en aquell moment: hi eren Antonio Bascones de Dentistes Sense Fronteres, Chema Renilla d’Odontologia sense Fronteres, i nosaltres, a més de representants de diverses entitats com Metges Sense Fronteres, gent de la Universitat… La intenció era ajuntar les tres organitzacions, però Dentistes Sense Fronteres no es va voler sumar a la iniciativa. Al final, Odontologia sense Fronteres i nosaltres ens fusionàrem sota el nom d’Odontologia Solidària.
– Què va suposar la unió d’ambdues entitats?
– S’incrementà el camp d’acció. Odontologia Sense Fronteres duia a terme més treballs a l’interior, tenien un “dentobus” amb el que atenien gent a l’Estat, i nosaltres tocàvem més l’àmbit internacional. Amb la unió de las dues ONGs, vàrem agrupar dues línies de treball interessants.
– Parla’ns una mica dels projectes internacionals en que vas treballar…
– Vàrem fer un parell de projectes a Cuba, vàrem continuar amb projectes al Sàhara, on vàrem convertir dos vehicles en clíniques mòbils que em sembla que encara funcionen i també vàrem treballar amb grups de dones i escoles. Des de Menorca, i amb el suport d’institucions com el Govern Balear i el Fons Menorquí de Cooperació, vàrem poder fer més projectes. Vaig anar dos anys a l’Índia en col·laboració amb la Fundació Vicente Ferrer, a més de treballar a Ghana, Tailandia…
– Quina era la teva motivació personal per a implicar-te en aquests projectes?
– És una barreja de les ganes de col·laborar per que el món sigui una mica més just, que fa molta falta, amb una necessitat de viatjar i conèixer d’altra gent. Hi ha una part egoista, d’enriquiment personal en l’àmbit vital. La gent dels països on treballàvem em deia que els hi donava molt, i jo pensava que era al revés. Quan treballes amb els promotors de salut dels països als que vas, entres a casa de la gent, veus com viuen de debò, comprens com estan, i això a mi em motivava molt.
– Per acabar, explica’ns què et sembla la tasca d’Odontologia Solidaria en l’actualitat.
– En aquests moments estic una mica desconnectada, però veig com es treballa i m’agrada molt. Em sembla fantàstic que s’obrin clíniques, i que es treballi sobretot a l’Estat. Pel que fa als projectes internacionals, la meva experiència em diu que només funcionen quan la contrapart es la veritable responsable del projecte. Cal treballar amb organitzacions potents que portin el pes del projecte des d’allà.
“Si no t’impliques, la realitat no canviarà”
Marisa Fernández
Marisa Fernández és una de les dues Delegades Socials de la clínica d’Odontologia Solidària a Madrid. Odontòloga de 32 anys, treballa a dues clíniques privades de la capital, i treu hores de la seva vida personal per fer voluntariat. Es va implicar amb la Fundació poc després d’haver acabat els estudis a la Universidad Alfonso X el Sabio de la capital, tot i que ja tenia experiència prèvia en voluntariat des de molt jove, com ens explica en aquesta entrevista.
– Vas venir a la Fundació gràcies a internet, no?
– Si. A la meva Universitat no sabíem gaire res d’Odontologia Solidària, de debò. En acabar la carrera, no tenia feina, i vaig pensar que com a mínim podria ajudar als altres d’alguna manera. Així que vaig buscar per internet alguna ONG relacionada amb la matèria, i al final vaig contactar amb Odontologia Solidària. Abans ja havia col·laborat amb d’altres entitats. Quan era adolescent amb l’Associació Espanyola Contra el Càncer, i quan vaig ser una mica més gran amb la Creu Roja.
– Què et va motivar, essent una adolescent, a implicar-te en una entitat d’aquest tipus?
– És com una necessitat d’ajudar. Si tots ens quedem còmodament al nostre petit món, sense intentar ajudar a algú, tampoc podrem veure més enllà… A l’Associació Espanyola Contra el Càncer hi vaig començar a anar quan tenia 12 o 13 anys, participava en tallers i, alguns dies, compartia jocs amb nens que estaven en tractament. La meva mare em va inculcar des de petita que cal intentar ajudar als altres, i a mi sempre m’ha agradat i he continuat fent-ho tant com he pogut. Mentre la meva situació ho permeti ho continuaré fent. Jo crec que cal intentar canviar la realitat, com a mínim la que tens més a prop, perquè si no t’impliques al final tot queda igual. Si et quedes a la zona de confort , no canvia res.
– A Odontologia Solidària s’atén a usuaris que, en alguns casos, passen per situacions personals molt complicades. Com és el tracte amb aquests usuaris?
– Sí, la gent que ve a la clínica ho fa a través dels treballadors socials. Són persones que no es poden permetre un tractament odontològic pel cost que té. De vegades tenen altres problemes com la depressió, i a vegades també tractem a persones que, anteriorment, havien patit problemes de drogodependència. Però en el moment que una persona ve a la clínica, ja intenta canviar alguna cosa a la seva vida, com a mínim intenta millorar-la. Els que han tingut problemes amb les drogues, ha de fer un temps que no en consumeixen, voler millorar… La meva experiència amb els pacients és que són molt agraïts. És veritat que alguns venen molt nerviosos, perquè han estat esperant molt de temps, donat que segons les èpoques la llista d’espera pot ser més o menys llarga. Nerviosos però també il·lusionats, perquè finalment tindran un tractament al que, d’una altra manera, no podrien accedir.
– Tractament que, en un món ideal, hauria de cobrir la Seguretat Social, no creus?
— És clar que sí. Estaria bé que la odontologia arribés a la sanitat pública, tot i que és molt complicat, donat que els costos són molt alts. Però sí, lo ideal seria que tots els problemes sanitaris estiguessin coberts por la Seguretat Social.
– Per acabar, parla’ns de la teva experiència de treball amb els altres voluntaris de la clínica.
– L’ambient és excel·lent, i no només entre els voluntaris, les dues treballadores que hi ha sempre intenten ajudar en tot el que poden, facilitar les coses. Entre els voluntaris, jo veig molta companyonia. Igual que jo he tingut dubtes i algun company me’ls ha aclarit, intento fer el mateix amb els que estan començant i els hi dono la meva opinió per ajudar. D’aquesta manera per una banda creix la professió, i per l’altra banda sempre es dóna al pacient el millor tractament disponible. En el trate amb l’equip odontològic, veig que entre tots anem a millor, perquè sempre estàs tafanejant, comentant els casos amb els companys, i això t’ajuda a créixer professionalment.
“Cal aportar al bé comú, tornar d’alguna manera allò que hem rebut”
Adriana Meynet
Si Odontologia Solidària porta més de dues dècades treballant, és gràcies a moltes persones que, en tot aquest temps, han destinat temps i coneixements a aquesta missió. Entre elles, el grup de professionals del sector que, a mitjans dels anys noranta, impulsaren el naixement i els primers passos de la nostra entitat, compensant amb hores de dedicació i tones d’il·lusió els sempre difícils inicis d’una organització com la nostra. Avui parlem amb una de les persones que protagonitzaren aquells primers temps d’Odontologia Solidària: la odontòloga Adriana Meynet, que va treballar 25 anys en una clínica a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), fins que va tornar a la seva terra natal, l’Argentina. Des de la ciutat de Paraná, on resideix des de fa vuit anys, l’Adriana recorda amb il·lusió aquells temps:
– Com vas arribar a Odontologia Solidària? Perquè et vas decidir a col·laborar?
– Intento fer memòria, que no és fàcil per mi, d’aquella època de la meva vida, bonica certament. Vaig saber d’Odontologia Solidària un estiu que vaig anar a Menorca a visitar uns amics. Xerrant em varen explicar que allà hi vivia una dentista que treballava als camps de refugiats sahrauís, que ells pensaven que vivia a Es Mercadal i que n’investigarien el nom…. Així, al cap d’uns dies vaig anar a casa de la Mercè Morató. Per cert, no hi havia ningú, i la casa tenia les portes obertes. Em sembla que vaig deixar un missatges a sota la parra, que després ens va aixoplugar tantes vegades… En aquell moment existia d’una banda Odontologia Solidària, i d’una altra banda Odontologia sense Fronteres, i començaven les converses, reunions, tallers d’aprenentatge, la pluja d’idees i somnis que culminaren en això que avui és Odontologia Solidària. Fou un moment màgic, donat que vaig conèixer persones meravelloses, d’una gran sensibilitat i amb moltes ganes de donar, d’aportar alguna cosa en benefici dels altres. M’agradaria molt tenir paraules per poder transmetre allò que vaig sentit i viure! La raó per la qual em vaig implicar no la tinc clara. Em sembla que era més una necessitat, la necessitat de tornar d’alguna manera alguna cosa, tot el que he rebut, d’aportar alguna cosa al bé comú. I, alhora, la possibilitat de conèixer d’altres cultures, d’enriquir-me amb altres experiències. Em sembla que foren aquestes les motivacions principals.
– Més endavant, formes part del primer equip d’Odontologia Solidària a Can Banús a Badalona. Com va anar l’experiència? Què et va aportar?
– Sí, vaig formar part del primer equip que va treballar a Can Banús. Ells havien construït i equipat un consultori odontològic, però no tenien professionals per prestar el servei. En aquest context, inicià la col·laboració amb Odontologia Solidària, i jo vaig ser l’encarregada de l’atenció als residents en un primer moment. Després es va obrir a grups provinents d’altres centres. Va ser molt enriquidor el temps que vaig compartir al centre. Va ser bonic conèixer al pare Josep Costa i a tot el seu equip, també als residents, amb les seves realitats tant dures, i alhora amb la força, l’enteresa per continuar, agraïts, donat que havien trobat una veritable llar. I vaig poder veure el canvi que es produïa en molts dels residents a partir de l’amor, el respecte i la cura que se’ls oferia. No hi ha cap dubte que va ser una experiència única.
– Per acabar, parla’ns de les teves experiències viatjant amb Odontologia Solidària al Sàhara i a Chiapas.
– Tant el viatge al Sàhara com el viatge a Chiapas, foren experiències inoblidables a nivell personal. Però em van deixar molta impotència, donat que, des de la meva manera de veure-ho, va ser molt poc el que vàrem poder aportar. Són tant grans les problemàtiques, tantes les carències, que la nostra aportació no arribava a ser ni un bàlsam. Indubtablement vàrem aprendre molt a nivell d’organització. I sempre el saldo més significatiu fou conèixer persones meravelloses, que lluitaven, s’arriscaven per un món més just, més equitatiu.
“Aquí aprenc a valorar la vida”
Miguel Artajona
Miguel Artajona, odontòleg de 24 anys, ha assumit, malgrat la seva joventut, importants responsabilitats a la Fundació, donat que actualment és el Delegat Social de la clínica d’Odontologia Solidària a Zaragoza. En aquesta entrevista, ens explica com va arribar a la Fundació, el camí que ha recorregut, i allò que li aporta en l’àmbit personal la seva tasca a Odontologia Solidària.
– El primer contacte amb Odontologia Solidària va ser quan encara estudiaves…
– Exacte. Jo vaig fer la carrera a Huesca, i a la Facultat hi havia cartells d’Odontologia Solidària. Amb alguns companys ens vàrem anar a informar, però en aquell moment no ens hi vàrem implicar perquè érem lluny de Zaragoza. En acabar la carrera, me’n vair recordar i a l’octubre de 2013 vaig anar a la clínica, que feia molt poc temps que estava oberta.
– Perquè et vas decidir a donar el pas?
– Bé, al principi no tenia feina, i vaig pensar que col·laborant amb la Fundació com a mínim faria alguna cosa relacionada amb la meva professió. Després, atenent als pacients i coneixent les seves històries, em vaig emocionar. Llavors vaig decidir que quan tingués feina continuaria vinculat a la Fundació d’alguna manera.
– Ara tens feina?
– No em puc queixar, treballo per dos clíniques privades, i quan puc vaig a Odontologia Solidària perquè és el que m’agrada més. Quan més hi vaig, més m’agrada. I tractar amb els pacients em continua emocionant. Quan jo era adolescent, no vaig tenir una vida fàcil, i tot i que ara les coses em van bé, me’n recordo d’aquella situació. Per això tractar amb els pacients és una cosa que, com et deia, m’emociona i m’omple molt.
– Què tal la teva experiència com Delegat? En què consisteix exactament la teva tasca?
– Molt positiva. Ara m’hi dedico fa més d’un any. Al principi em feia cosa, pensava que potser era un càrrec massa gros per a mi, però la veritat és que sempre m’he sentit recolzat i estic molt content. La meva tasca consisteix en organitzar les coses anticipadament per a que un dia no hi hagi massa metges i altres dies cap, i procurar que les relacions amb altres Institucions siguin bones. Fa un temps, potser venia gent més interessada en “fer mans” que en la part social, i llavors calia parlar amb aquella persona i fer-li comprendre a on som.
– Com tu dius, no es tracta de “fer mans” i prou…
– És clar que no. No és això del que es tracta. Aquí procurem corregir les coses, donar sortida a un cosa que a mi em sembla bàsica. Tant de bo que Odontologia Solidària no hagués d’existir, i que l’atenció que aquí prestem estigués a l’abast de tothom, però desgraciadament em sembla que el tema bucal està encara molt apartat de la sanitat pública.
– Podries donar algun exemple concret?
– Sempre me’n recordo del cas d’una noia molt jove, de 20 anys, li feien mal les dents de davant. A la Seguretat Social només li van oferir arrancar-los-hi, sense cap altre opció. I ella, lògicament, s’estimava més aguantar el dolor. Després va venir a Odontologia Solidària, li vàrem fer el tractament, i encara conserva les dents. Si a la Seguretat Social els hi haguessin arrancat, li haurien amargat la vida per sempre. Si amb vint anys i amb tota la vida davant teu, no tens dents de davant –i en el seu cas, era evident que no podia pagar un dentista privat– dus el camí de caure en la marginalitat més absoluta. Ningú et donarà feina, ningú et contractarà.
– Per acabar, explica’ns el millor i el pitjor de la teva experiència amb Odontologia Solidària.
– El millor és, sense dubte, el tracte amb els pacients. T’expliquen les seves experiències i això et fa comprendre coses. Et fan veure que tot i que en aquest moment la vida et vagi bé, res ni ningú et pot assegurar que les coses continuïn així. Molts dels nostres pacients, fins fa sis o set anys, podien pagar un dentista. Ara no. Això et fa valorar la vida, i ser conscient dels tombs que pot donar.
– I el pitjor?
– És que no trobo res a dir, perquè és una cosa que m’apassiona tant, que no podria. La meva experiència és positiva en tots els sentits: amb els pacients, amb els companys… No podria dir res de dolent. Jo aquí he trobat un aprenentatge de vida, i això és una cosa que valoro moltíssim.
“Venir a Odontologia Solidària pels usuaris suposa tornar a començar”
Ana Chaparro
Darrera cada voluntari hi ha una història vital. Avui us volem presentar a l’Ana Chaparro, auxiliar d’infermeria de 35 anys. L’Ana és la delegada social de la clínica solidària de Fuengirola(Málaga), i de la seva experiència a la consulta destaca la importància del tracte amb els usuaris, així com la bona sintonia entre companys.
– Et vas implicar a la clínica solidària de Fuengirola al febrer, quan va començar l’atenció als pacients. Com te’n vas assabentar del projecte?
– Doncs per un enllaç al Facebook que va penjar una amiga. Em vaig implicar des del primer moment. Necessitava trobar una activitat que em fes il·lusió, i en arribar aquí vaig pensar que això era justament el que necessitava..
– Què tal el tracte amb els companys?
– Aquí he trobat a gent fantàstica, persones amb molta qualitat humana, que saben tractar a les persones. Sovint veiem usuaris que venen a la clínica amb por o són reticents, però justament pel tracte que reben, sempre marxen contents i somrient. Aquesta manera de tractar a les persones no s’aprèn estudiant, sinó que surt de dins. Estic molt contenta. Hi ha un ambient de treball excel·lent perquè, en el fons, no és un ambient de treball. Ho dic en el sentit de que aquí s’hi ve voluntàriament, sense la sensació de “em llevo al matí per anar a treballar”. La gent ve perquè li agrada ser aquí, i som com una petita família.
– Com bé has dit, alguns usuaris són reticents. Com sol ser el primer contacte amb ells?
– Intentem explicar-los que això és un nou començament per a ells. Que els odontòlegs no són persones que els renyaran perquè tenen la boca en mal estat, sinó que entre tots ens posarem a treballar per que tinguin una boca sana. A mesura que vas tractant els usuaris, van canviant. Veus com dia a dia s’obren més quan venen a la consulta, i això és gràcies als voluntaris. M’encanta veure l’evolució de les persones que venen, com es van transformant. Quan les persones ens donem suport les unes a les altres i ens tractem bé, canviem el xip: veiem les coses d’una altra manera, i aquest nou punt de vista fa que avancem en més coses.
– Recordes algun cas concret?
– Mira, fa pocs dies va venir a visitar-nos un noi que vàrem començar a tractar el mes de febrer, i que tenia la boca bastant malament. Va venir a donar-nos les gràcies. Va completar el seu tractament, ha trobar feina, s’ha pogut independitzar… i va venir a explicar-nos-ho. Quan va venir el mes de febrer tenia vergonya, no volia obrir la boca. Ara somriu una altra vegada, i això és molt important. Quan no pots somriure, et vas tancant en tu mateix, t’aïlles de la resta del món. Per donar un pas i superar aquesta situació, és important tenir gent al voltant que et doni suport.
“Sempre que ajudes, aprens”
Chelo Tutor
Durant cinc anys, i en una exemplar mostra de constància, la nostra companya Chelo Tutor va batallar en diversos fronts per poder obrir una clínica solidària a Zaragoza, objectiu que s’assolí l’any 2013. Ella fou, també, la primera delegada del centre, al que actualment continua vinculada com a voluntària. Metgessa estomatòloga de 58 anys, la Chelo ens parla en aquesta entrevista del complicat procés que va acabar amb l’obertura de la clínica, de les seves motivacions, i de la realitat de la Fundació en aquest moment.
– Quan i perquè comença el teu vincle amb Odontologia Solidària?
– Jo formava part d’un grup de dentistes de Zaragoza que estava intentant muntar alguna cosa per atendre a la gent necessitada de la ciutat. Llavors vaig conèixer a José Manuel Díaz, que en aquell moment era president de Odontologia Solidària, i em va comentar que la entitat tenia un protocol per aquests casos. Això era justament el que necessitàvem, perquè fins a aquell moment només teníem una idea, però no teníem clar com dur-la a terme. L’any 2005 vaig anar a l’Assemblea que es va celebrar a Jerez, i allà va començar el meu vincle amb OS.
– No obstant, van passar uns quants anys abans que el servei a Zaragoza fos una realitat.
– Uns cinc anys, sí. Vàrem tenir tres possibles locals que al final no van resultar… Quan ja estava clar que podíem obrir, la gent s’havia dispersat, vàrem tornar a convocar a tothom per informar on era la clínica i el procediment que seguiríem. Recordo que vàrem obrir el mes d’abril, i fins al mes de juny no vàrem poder atendre als primers pacients. Calia resoldre qüestions burocràtiques, establir vincles amb les institucions, posar-ho tot al dia… Vàrem passar molt temps treballant en la posada en marxa però al final ho vàrem aconseguir.
– Tant de temps, mai et vas descoratjar?
– Bé, la veritat és que vaig tenir moments de descoratjament, però després em vaig recuperar. I vaig anar recuperant a la resta de la gent. De tant en tant teníem moments de descoratjament, però enseguida recuperàvem les forces. El més important és que al final el projecte es posà en marxa.
– Tanta constància vol molta motivació.
– Segur que sí. Amb d’altra gent vinculada al Colegio de Dentistas de Aragón, jo sempre havia procurat atendre a gent en situacions complicades a la meva clínica. Això és prestar ajuda a nivell personal, però arriba un moment en el que cal fer un pas més: implicar altre gent, treballar de manera organitzada, i donar a conèixer el servei a la població que ho necessita.
– Darrera d’aquesta motivació, hi ha un anhel de major justícia social?
– Bé, doncs sí, però sobretot és un afany d’ajuda. Sempre que ajudes, aquí o en qualsevol altre àmbit, aprens, et fa sentir millor i et relaciones amb tot tipus de persones, que és el que a mi m’agrada. És clar que tinc un anhel de més justícia social, però tal com veig el país i les coses que hi ha al meu voltant, penso que el que és important és centrar-se en allò més immediat per que les persones que ho passen malament puguin tenir un dia a dia més decent. I si a més es pot reivindicar, doncs es reivindica. Jo espero que les coses canviïn i que hi hagi més igualtat, però això no passarà en dos dies. Calen iniciatives i, sobretot, canvis personals que contribueixin a un canvi més general. Són les actituds de cadascú les que van fent els canvis.
– Com veus Odontologia Solidària actualment?
– Mira, jo veig que és un projecte molt bonic. S’està treballant molt per que es conegui a tots nivells, i penso que això és una cosa molt important. I sobretot penso que els nostres fins i la nostra manera de treballar són molt clars i ens diferencien. Penso que el treball que estem fent a l’Estat és fantàstic en aquest moment. Estem atraient al voluntariat a gent jove, que és essencial. Tot i que per raons personals no puc dedicar tant temps a Odontologia Solidària com en altres èpoques, estic contenta de formar part de l’organització.
“La solidaritat contribueix a una major justícia social”
Fernando de La Puente
Fernando de La Puente, metge estomatòleg de 59 anys, exerceix a la seva clínica de Jarandilla de la Vera, municipi de la província de Cáceres que té prop de 3000 habitants i un important patrimoni històric. En aquesta entrevista, parlem amb en Fernando dels primers temps d’Odontologia Solidària, el moment actual de la Fundació, i el sentit que té per a ell l’acció solidària.
– La teva relació amb Odontologia Solidària comença poc temps després de fundar-se l’entitat.
– Sí. Vaig saber que existia i em va interessar enseguida. Al principi hi vaig contribuir econòmicament, però poc temps després la primera presidenta, Mercè Morató, em va proposar treballar en un projecte als campaments sahrauís, hi vaig anar un parell de vegades, també a Guinea Equatorial i a Cuba.
– Viatges apart, et vas implicar en l’àmbit de la teva comunitat, Extremadura…
– També va ser a mitjans dels anys 90, sí. Vaig posar en marxa un programa destinat a prestar assistència bucodental a discapacitats psíquics i físics. Durant cinc anys, anava al CAMP de Plascencia, que és a uns 50 kilòmetres d’on visc jo, on ensenyava a les cuidadores a tractar amb els pacients, feia extraccions… vaja, tot el que podia. Els índexs CAO varen baixar significativament. Poc temps després vaig contactar amb en Federico Gerona, també company a Odontologia Solidària, que va començar a fer el mateix a Don Benito (Badajoz). Amb aquest projecte, a més d’atendre a persones, es denunciava allò que no es fa per part de l’administració. Finalment, i després des constatar els bons resultats de l’experiència, la Junta de Extremadura va posar en funcionament un projecte per discapacitats pioner a l’Estat.
– Denunciar i pressionar mitjançant l’acció és, segons tu, una cosa que cal que facin les organitzacions com la nostra?
– Em sembla que sí, que és una obligació per a les ONG. En la mesura de les possibilitats de cadascú, cal treballar perquè disminueixin les desigualtats entre la gent que no té res i la que té més. Cada dia veig que hi ha molta gent que ho passa malament. La solidaritat és una manera de fer alguna cosa per ells, de contribuir a que hi hagi una mica més de justícia social. Aconseguir una igualtat plena és molt difícil en aquest moment, però com a mínim hem d’atendre a la població més desfavorida. Cal fer acció solidària, però no per posar-se una medalla sinó per evitar que les enormes desigualtats persisteixin.
– Com veus el moment actual d’Odontologia Solidària? Què els diries als joves del món odontològic per a que s’impliquessin?
— El moment el veig bé, donat que s’estan obrint noves clíniques, i les que ja estaven obertes van funcionant. Em sembla que és el camí. Cal donar continuïtat als projectes, i no deixar de banda a la població més propera a nosaltres, sempre en contacte amb els serveis socials. Això és el que sempre hem propugnat a Odontologia Solidària. A la gent jove, la convidaria a fer alguna cosa pels altres sense rebre res a canvi, però obtenint la satisfacció de contribuir des del seu camp professional a un món amb més equitat.
“A Odontologia Solidària atenc amics, no clients”
Josep Oliva
Josep Oliva és el Delegat Social de la clínica solidària de Granollers. Metge estomatòleg de 67 anys, En Josep va tenir una clínica privada durant més de tres dècades. Actualment, col·labora en gabinets d’altres odontòlegs, a més de desenvolupar una important tasca com a voluntari a la Fundació.
– Quan vas conèixer l’existència d’Odontologia Solidària?
– Quan l’entitat es va establir a Granollers, pel meu entorn professional. Però no em vaig acostar a la Fundació fins fa poc més d’un any, quan em vaig oferir per treballar com a voluntari.
– Per quin motiu?
– Durant el transcurs de la vida canviem d’actituds. Vaig arribar a un moment de la meva vida en el que vaig pensar que això era el que volia i necessitava fer per omplir alguns buits vitals que abans no havia sentit. Vaig notar que em faltava alguna cosa, i vaig resoldre implicar-me en el món de la solidaritat. Al principi vaig pensar en fer acció solidària en general, però després vaig pensar que, en ser dentista, lo més convenient era treballar en l’àmbit de l’odontologia. És el que sé fer, i el que m’agrada fer.
– Havies col·laborat abans amb alguna ONG?
– No, en una organització, no. Només havia fet acció solidària a nivell particular. Quan a la meva vida professional em trobava amb gent que no podia pagar el tractament, els hi pagava jo. Ho he fet tota la vida. Però entenc que per fer les coses ben fetes, cal treballar en l’àmbit d’una organització ben estructurada. Actuant d’una altra manera, podem pensar que fem el correcte, però finalment no és tant efectiu a nivell social.
– I que tal l’experiència fins ara?
– Molt bé, perfecta. Si tractant als clients en una clínica convencional ja en notes l’agraïment, en el cas de les persones que venen a Odontologia Solidària l’agraïment té una intensitat major. I a mi això m’omple, em fa sentir molt bé. No té res a veure amb una clínica convencional. Jo vinc a Odontologia Solidària a tractar a amics, no a clientes. El punt de vista és totalment diferent, i tot i que lògicament actuem amb agilitat per atendre al màxim nombre de persones possibles, el mètode de treball és totalment diferent, no té un caire “industrial”.
– Dius que el treball a Odontologia Solidària “t’omple”…
– Sí, sí, i molt. És una aspiració que jo tenia i que no he pogut omplir fins ara, o que omplia de manera esporàdica. Si et limites a donar diners a una organització, fas una cosa que és sens dubte positiva, però no notes directament el profit que la gent amb necessitats en treu. En canvi, aquí ho veus directament. Això és el que m’omple, i més en un moment com l’actual, amb tanta gent que ho està passant malament, com notem al dia a dia. Em sembla que anem en la bona direcció. Ara acaba d’obrir una clínica a A Coruña, i això és motiu d’alegria per a tots, donat que d’aquesta manera hi ha encara més gent que pot optar a tenir tractament dental.
“Per a mi, la solidaritat és una obligació”
Carmen Durán
Avui parlem amb na Carmen Durán, metgessa odontòloga de 59 anys de Málaga. Na Carmen va començar a treballar amb Odontologia Solidària a mitjans dels anys noranta, i durant les últimes dues dècades ha realitzat una intensa tasca a diversos països. També va impulsar el projecte per establir una clínica solidària a la seva ciutat, iniciativa que desafortunadament no va prosperar. Actualment, col·labora amb la clínica d’Odontologia Solidària a Fuengirola.
– Quan comença la teva relació amb Odontologia Solidària?
– A mitjans dels noranta, quan vaig participar a un projecte de l’entitat a Guinea Equatorial. Posteriorment, he treballat en projectes a Sierra Leone, diverses vegades a l’Índia, Perú i Mèxic, sempre com a membre d’Odontologia Solidària. Després de la primera experiència a Guinea, vàrem muntar un grup amb odontòlegs, infermeres, educadors, vàrem obtenir el finançament i el material, i comptàrem amb el suport d’entitats com el Colegio de Odontólogos de Málaga. Vàrem estar gairebé 20 anys amb aquests projectes.
– Què et motiva per implicar-te en una causa solidària com la nostra?
– Mira, jo faig això perquè m’agrada, lògicament, però fonamentalment perquè entenc que ser solidària és una obligació. En aquest món hi ha poca gent que té més sort, com nosaltres els occidentals, i d’altres que en tenen menys. Jo em sento una persona privilegiada. He tingut molta sort, perquè ho tinc tot: tinc una bona família, tinc feina, tinc diners… i penso que la meva obligació és cedir part d’aquesta sort a las persones que no n’han tingut tanta com jo. Penso que en aquest món cal compartir. Per això et dic que si això que estic fent no fos gratificant, crec que també ho faria. Penso que entre tots hem de col·laborar per construir un món millor, sense tantes diferències socials.
– Fa uns anys, es va intentar obrir una clínica solidària a Málaga però no es va aconseguir. Perquè?
– Ja teníem, fins i tot, el local cedit, però com que no vàrem trobar el finançament necessari per condicionar-lo, el vàrem perdre. Em sembla que necessitàvem cinc milions de les antigues pessetes, però no les vàrem aconseguir. Vàrem trucar a moltes portes, però només el Colegio de Odontólogos va respondre. Ni els bancs, ni les caixes d’estalvis, o la Mútua de Andalucía. L’Ajuntament de Málaga tampoc ens va voler subvencionar, potser perquè en aquella època qui tenia el poder donava la prioritat a les subvencions per a organitzacions religioses, o com a mínim és la predisposició que vaig notar…
– Anys més tard, acompanyaries el procés que recentment ha desembocat en l’obertura de la Clínica Solidària de Fuengirola
– No tant. Quan m’han necessitat han comptat amb mi, però jo només vaig fer algunes gestions al Col·legi, perquè hi tinc bons amics. Dir que vaig fer més seria injust. Es varen desbloquejar algunes coses, però no té gaire mèrit comparat amb el que han fet l’Ana Campi i d’altres persones.
– En tot cas, com veus a la gent jove que tenim ara a la Fundació?
– M’encanta! Veig gent compromesa, que es preocupa pels altres. És cert que a la nostra societat hi ha molts joves que ‘passen’, però també és cert que comptem amb una joventut activa que és solidària, treballadora, lleial. Això em fa ser optimista, que ara mateix fa molta falta a l’Estat, amb tanta gent que no té feina o casa. És molt necessari que ens impliquem, que la gent estigui al carrer, ajudant com a veí i com a amic a les persones que ho passen malament. Jo sempre he inculcat aquests valors als meus fills, i ara la meva filla és voluntària a la clínica de Fuengirola, i n’estic molt orgullosa.
