Mercè Morató

Mercè Morató

Avui parlem amb Mercè Morató, metgessa estomatòloga de 62 anys, que fou la principal impulsora i primera presidenta d’Odontologia Solidària. Barcelonina, viu a l’illa de Menorca des de fa més de tres dècades, Morató té una clínica a Es Mercadal. En aquesta entrevista, explica les circumstàncies que culminaren amb la fundació de la nostra entitat, així com els primers passos d’Odontologia Solidària.

– La “prehistòria” d’Odontologia Solidària, per dir-ho d’alguna manera, té relació amb una iniciativa personal teva, dirigida a captar recursos per a millorar la salut bucodental als camps de refugiats sahrauís.

– Ben cert. L’any 1992, vaig viatjar, juntament amb un grup de metges de Menorca als camps, on no hi havia cap dentista, tot i que hi havia tècnics formats a Cuba com ajudants dentals, i que assumien la feina de dentista. Érem gent de diverses especialitats, però la que va tenir més feina vaig ser jo. Allà vaig conèixer al Ministre de Sanitat de la RASD, que em va dir que el que necessitaven amb més urgència eren dentadures postisses. Quan vaig tornar a Menorca, vaig agafar la Guia Puntex i vaig escriure a tots els odontòlegs de l’Estat Espanyol, demanat ajuda econòmica per enviar pròtesis als campaments.

–Quants dentistes hi devia haver a l’Estat en aquell moment?

– Uns 20.000. Vaig dissenyar un díptic explicant la situació, i vaig pensar que perquè les cartes no semblessin publicitat i les llencessin directament a les escombraries, era millor escriure els sobres a mà. Per escriure les adreces vaig comptar amb l’ajuda de molta gent: escoles, associacions de veïns, inclús els militares del quarter. Entre díptics, sobres i segells, em vaig gastar 85.000 pessetes, que en aquella època eren molts diners. Dels 20.000 dentistes als que havia escrit, en contestaren uns 150, que està molt bé. Jo sempre havia pensat que les persones de la nostra professió no eren molt solidàries, però la veritat és que va respondre gent de tot l’Estat. Alguns em deien que no podien aportar diners, però oferien material. La campanya va anar creixent, em varen entrevistar a la Gaseta Dental, i llavors van ser els laboratoris els que varen oferir ajuda.

– A partir d’aquí, es forma Odontologia Solidària.

– Sí. Vaig començar a conèixer gent de tot arreu interessada en el projecte. Amb en Rafa Montaña i n’August Bruguera, vàrem anar al Sàhara a portat el material que havíem recollit, i vàrem fundar Odontologia Solidària com associació l’any 1994. Poc després, en unes jornades de salut que s’organitzen cada any a Menorca, ens reunírem les tres ONGs del sector que hi havia en aquell moment: hi eren Antonio Bascones de Dentistes Sense FronteresChema Renilla d’Odontologia sense Fronteres, i nosaltres, a més de representants de diverses entitats com Metges Sense Fronteres, gent de la Universitat… La intenció era ajuntar les tres organitzacions, però Dentistes Sense Fronteres no es va voler sumar a la iniciativa. Al final, Odontologia sense Fronteres i nosaltres ens fusionàrem sota el nom d’Odontologia Solidària.

– Què va suposar la unió d’ambdues entitats?

– S’incrementà el camp d’acció. Odontologia Sense Fronteres duia a terme més treballs a l’interior, tenien un “dentobus” amb el que atenien gent a l’Estat, i nosaltres tocàvem més l’àmbit internacional. Amb la unió de las dues ONGs, vàrem agrupar dues línies de treball interessants.

– Parla’ns una mica dels projectes internacionals en que vas treballar…

– Vàrem fer un parell de projectes a Cuba, vàrem continuar amb projectes al Sàhara, on vàrem convertir dos vehicles en clíniques mòbils que em sembla que encara funcionen i també vàrem treballar amb grups de dones i escoles. Des de Menorca, i amb el suport d’institucions com el Govern Balear i el Fons Menorquí de Cooperació, vàrem poder fer més projectes. Vaig anar dos anys a l’Índia en col·laboració amb la Fundació Vicente Ferrer, a més de treballar a GhanaTailandia

– Quina era la teva motivació personal per a implicar-te en aquests projectes?

– És una barreja de les ganes de col·laborar per que el món sigui una mica més just, que fa molta falta, amb una necessitat de viatjar i conèixer d’altra gent. Hi ha una part egoista, d’enriquiment personal en l’àmbit vital. La gent dels països on treballàvem em deia que els hi donava molt, i jo pensava que era al revés. Quan treballes amb els promotors de salut dels països als que vas, entres a casa de la gent, veus com viuen de debò, comprens com estan, i això a mi em motivava molt.

– Per acabar, explica’ns què et sembla la tasca d’Odontologia Solidaria en l’actualitat.

– En aquests moments estic una mica desconnectada, però veig com es treballa i m’agrada molt. Em sembla fantàstic que s’obrin clíniques, i que es treballi sobretot a l’Estat. Pel que fa als projectes internacionals, la meva experiència em diu que només funcionen quan la contrapart es la veritable responsable del projecte. Cal treballar amb organitzacions potents que portin el pes del projecte des d’allà.

Pin It on Pinterest

X