Mayte García Reguero
Hi ha persones que, per la seva vinculació a Odontologia Solidària, coneixen la nostra Fundació des de diferents prismes. És el cas de Mayte García Reguero, que ha ocupat diferents responsabilitats a l’entitat, des del voluntariat quan encara era estudiant, fins a la presidència de l’organització, passant per altres etapes també significatives. Odontòloga de 38 anys d’edat, Mayte treballa en la seva pròpia clínica a Madrid, i ha parlat amb nosaltres de la seva experiència a la Fundació.
— ¿Com vas conèixer l’entitat?
— Encara estava estudiant. Era estudiant de tercer d’odontologia, devia ser l’any 1999. Vaig saber de l’existència de la Fundació per una odontòloga d’una clínica a la qual jo anava a fer pràctiques. Ella anava de voluntària a la clínica de Madrid, havia col·laborat amb Mercè Morató en un projecte que es va fer a l’Índia, i com sabia que jo feia de voluntària a Creu Roja, em va parlar d’Odontologia Solidària. A través d’ella vaig conèixer la Fundació, perquè en aquell temps no teníem pàgina web ni res.
— A partir d’aquest moment, desenvolupes una intensa activitat a Odontologia Solidària…
— Vaig començar a col·laborar a la clínica de Madrid, primer com a auxiliar perquè encara era estudiant. Quan vaig acabar la carrera em vaig quedar com a voluntària. Després vaig estar treballant per OS en un projecte que teníem amb la Comunitat de Madrid. Fèiem un programa de rehabilitació de drogodependents en col·laboració amb l’Agència Antidroga. Odontologia Solidària va guanyar el concurs públic d’aquest programa, i jo em vaig quedar com odontòloga amb una altra doctora. Parlem de l’any 2001. Vaig estar uns quants anys treballant en aquest projecte. Més tard em van convidar a formar part del Patronat. Vaig entrar com a vocal, i ja el 2004 vaig col·laborar en el projecte que teníem a Angola. Hi vaig anar amb Fede Gerona, i uns anys després també vaig estar a Sierra Leone. En paral·lel, mentre José Manuel Díaz era president d’Odontologia Solidària, jo vaig ser vicepresidenta. I en deixar ell el càrrec el 2010, la presidència va recaure en mi. Hi vaig estar dos mandats.
— El voluntariat et va interessar des de molt jove. Per quina raó?
— Realment, més que interessar-me, per a mi és una obligació moral. Per a mi, ajudar a la gent en la mesura que un pugui és important, ha estat i segueix sent una part molt important de la meva vida. Les coses cal millorar-les. Està molt bé queixar-se, però a més a més de queixar-se cal implicar-se i actuar. Sempre ho he pensat. Abans de conèixer Odontologia Solidària ja feia de voluntària en altres llocs perquè, per a mi, és una cosa vital. Sempre he volgut aportar, potser per un cert afany de justícia social, i en el cas de l’odontologia, per reivindicar el dret a la salut bucodental.
— Què va ser el millor i el pitjor de ser presidenta d’Odontologia Solidària?
— El millor, el bagatge personal i el que vaig aprendre dels meus companys. La gent em va ensenyar moltes coses. Com a voluntari, un sempre està molt satisfet i molt ple per l’agraïment de les persones a les que ajuda. Com a presidenta va ser una etapa per a mi dura, perquè jo sóc d’estar a peu de trinxera i fer el que m’agrada. Però hi ha altres tasques que també són necessàries i que potser són menys gratificants, més orientades a la gestió i altres qüestions que potser no són una manera d’ajudar al proïsme tan bonica ni tan directa. Vaig aprendre molt de les persones que estaven amb mi al Patronat, hi va haver un enriquiment personal en tenir contacte amb gent tan diferent, amb pensament de vegades diferent del meu, però interessant de totes maneres. Vaig aprendre a veure Odontologia Solidària amb uns altres ulls, i a valorar la feina que també fa la gent que no està amb la mà a les dents, com dic jo, però que aporta coses molt importants. A vegades va ser dur perquè vam passar una època amb moltes dificultats econòmiques, i perquè estava en perill la sostenibilitat de l’entitat. Afortunadament, gràcies a la feina de tots i a aquests males estones, avui som on som, i seguim creixent.
— Abans ens parlaves dels projectes a Angola i Sierra Leone en els quals vas treballar. Quin record tens d’aquestes experiències a l’Àfrica?
— Crec que és del millor que he fet a Odontologia Solidària. Coneixia bé la situació aquí, però sempre havia volgut col·laborar a l’exterior. És una de les experiències més gratificants que he tingut, perquè t’obre els ulls a una realitat que fins aleshores només veus al Telenotícies, però no la olores, no la toques, no la palpes. Quan ets allà veus directament situacions que de vegades són molt difícils, veus la gent passar gana i morir de fam. Va ser positiu perquè em va ensenyar el que és important a la vida, per quines coses cal preocupar i per quines coses no cal preocupar-se. Jo ja sabia que era una privilegiada, però quan vaig anar allà ho vaig corroborar, i em va impulsar a recalibrar la meva escala de valors. Quan arribes allà, vols ajudar molt més del que pots realment. Nosaltres, una ONG petita, vam anar-hi amb unes expectatives, però després la realitat s’imposa, i veus altres coses que hi ha per sobre. Però crec que això ens va fer ser més realistes, i ens va ajudar a plantejar-nos els projectes des d’un altre nivell, molt més pràctic i efectiu, i en col·laboració amb gent del territori.
— Com veus Odontologia Solidària en aquest moment? Què penses del futur de la Fundació?
— Havent passat una mica per tots els graons, estic molt contenta. És com un nen petit al que veus començant a caminar sol. Abans érem poques clíniques, i ens coneixíem tots. Ara estem implantats pràcticament a nivell estatal, hem crescut, tenim un voluntariat molt fort, i les perspectives per descomptat són molt bones. Sempre hi haurà coses a millorar, però com que jo he viscut els moments difícils, em fa molt feliç veure el punt en què estem.
