Marisa Fernández
Marisa Fernández és una de les dues Delegades Socials de la clínica d’Odontologia Solidària a Madrid. Odontòloga de 32 anys, treballa a dues clíniques privades de la capital, i treu hores de la seva vida personal per fer voluntariat. Es va implicar amb la Fundació poc després d’haver acabat els estudis a la Universidad Alfonso X el Sabio de la capital, tot i que ja tenia experiència prèvia en voluntariat des de molt jove, com ens explica en aquesta entrevista.
– Vas venir a la Fundació gràcies a internet, no?
– Si. A la meva Universitat no sabíem gaire res d’Odontologia Solidària, de debò. En acabar la carrera, no tenia feina, i vaig pensar que com a mínim podria ajudar als altres d’alguna manera. Així que vaig buscar per internet alguna ONG relacionada amb la matèria, i al final vaig contactar amb Odontologia Solidària. Abans ja havia col·laborat amb d’altres entitats. Quan era adolescent amb l’Associació Espanyola Contra el Càncer, i quan vaig ser una mica més gran amb la Creu Roja.
– Què et va motivar, essent una adolescent, a implicar-te en una entitat d’aquest tipus?
– És com una necessitat d’ajudar. Si tots ens quedem còmodament al nostre petit món, sense intentar ajudar a algú, tampoc podrem veure més enllà… A l’Associació Espanyola Contra el Càncer hi vaig començar a anar quan tenia 12 o 13 anys, participava en tallers i, alguns dies, compartia jocs amb nens que estaven en tractament. La meva mare em va inculcar des de petita que cal intentar ajudar als altres, i a mi sempre m’ha agradat i he continuat fent-ho tant com he pogut. Mentre la meva situació ho permeti ho continuaré fent. Jo crec que cal intentar canviar la realitat, com a mínim la que tens més a prop, perquè si no t’impliques al final tot queda igual. Si et quedes a la zona de confort , no canvia res.
– A Odontologia Solidària s’atén a usuaris que, en alguns casos, passen per situacions personals molt complicades. Com és el tracte amb aquests usuaris?
– Sí, la gent que ve a la clínica ho fa a través dels treballadors socials. Són persones que no es poden permetre un tractament odontològic pel cost que té. De vegades tenen altres problemes com la depressió, i a vegades també tractem a persones que, anteriorment, havien patit problemes de drogodependència. Però en el moment que una persona ve a la clínica, ja intenta canviar alguna cosa a la seva vida, com a mínim intenta millorar-la. Els que han tingut problemes amb les drogues, ha de fer un temps que no en consumeixen, voler millorar… La meva experiència amb els pacients és que són molt agraïts. És veritat que alguns venen molt nerviosos, perquè han estat esperant molt de temps, donat que segons les èpoques la llista d’espera pot ser més o menys llarga. Nerviosos però també il·lusionats, perquè finalment tindran un tractament al que, d’una altra manera, no podrien accedir.
– Tractament que, en un món ideal, hauria de cobrir la Seguretat Social, no creus?
— És clar que sí. Estaria bé que la odontologia arribés a la sanitat pública, tot i que és molt complicat, donat que els costos són molt alts. Però sí, lo ideal seria que tots els problemes sanitaris estiguessin coberts por la Seguretat Social.
– Per acabar, parla’ns de la teva experiència de treball amb els altres voluntaris de la clínica.
– L’ambient és excel·lent, i no només entre els voluntaris, les dues treballadores que hi ha sempre intenten ajudar en tot el que poden, facilitar les coses. Entre els voluntaris, jo veig molta companyonia. Igual que jo he tingut dubtes i algun company me’ls ha aclarit, intento fer el mateix amb els que estan començant i els hi dono la meva opinió per ajudar. D’aquesta manera per una banda creix la professió, i per l’altra banda sempre es dóna al pacient el millor tractament disponible. En el trate amb l’equip odontològic, veig que entre tots anem a millor, perquè sempre estàs tafanejant, comentant els casos amb els companys, i això t’ajuda a créixer professionalment.
