José María Renilla
L’any 1994, José María Renilla formava part d’Odontologia Sense Fronteres, organització que en aquell mateix anys es va integrar a Odontologia Solidària, que va consolidar l’impuls de la nostra entitat. Metge estomatòleg de 56 anys a Talavera de la Reina (Toledo), Renilla ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat a Odontologia Solidària, essent president de la Fundació des de mitjans dels anys noranta fins el 2001. Implicat en iniciatives com el “Dentobus” (servei que durant diversos anys va atendre a escolars de Castilla-La Mancha), i compositor del Rap del raspall, Chema ens parla del passat i del present d’Odontologia Solidària en aquesta conversa:
– Vas ser un dels fundadors d’Odontologia Sense Fronteres, entitat que ràpidament es va integrar a Odontologia Solidària. Què va motivar aquesta fusió?
– Les idees i objectius comuns. Ambdues entitats ens vàrem reunir diverses vegades, i contrastant la coincidència de plantejament, decidírem treballar junts, això també ens donava més força per a optar a les subvencions oficials. Com la primera entitat que s’havia creat era Odontologia Solidària (dos mesos abans que Odontologia Sense Fronteres), vàrem decidir que era més adequat continuar junts amb el primer nom. També els hi vàrem proposar a Dentistes Sense Fronteres, però en aquest cas la integració no va ser possible.
– Quina experiència tens de la teva etapa com a president?
— Jo a Odontologia Solidària vaig aprendre moltes coses. La Fundació m’ha donat i em continua donant molt, tot i que la part pública del càrrec reconec que no m’agradava gaire. Si cal anar a un acte púbic, s’hi va, és clar, però no m’agrada gaire. Jo soc una persona d’acció, i per això he participat a molts projectes. He estat treballant a l’Amazonia, a Cuba, al Andes, als camps de refugiats de la RASD al Sàhara… a mi m’omplen aquestes experiències i, per descomptat, el treball que es fa aquí. Però és veritat que a vegades toca liderar. La feina de lideratge i organització m’agrada, però como et deia, la part pública no tant.
– Dius que has après molt. En quins aspectes?
— Primer pel que fa a la formació, donat que vaig fer uns màsters en gestió d’ONG i vaig aprendre tota la part teòrica de direcció i gestió d’aquest tipus d’organitzacions. Però el dia a dia també t’ensenya moltíssim. A gestionar un projecte. A integrar-te en el projecte. Aprens com en arribar a una comunitat, has de conèixer les seves necessitats, com és la seva gent, quina és la seva idiosincràsia, i la manera d’adaptar-se a allò que són i com viuen. Tot això és un aprenentatge de vida enorme. Ens acostem al món de la solidaritat per l’impuls de voler ajudar als altres, i la meva experiència és que, al final, he rebut molt més del que he estat capaç d’aportar. Recordo cares i situacions. Recordo somriures de nens al mig d’uns campaments de refugiats on no hi ha res; al mig de la selva, on viuen en comunió total amb la natura; a Chiapas, a on malgrat estar vivint en una guerra de baixa intensitat, la vida era una plaer, i vaig participar en un ball a mitjanit…
– El guany, per dir-ho d’alguna manera, és humà….
– Home, per descomptat monetari no ho és, ja, ja, ja! Penso que totes aquestes experiències han fet que, com a ésser humà, hagi crescut una barbaritat. M’han fet més tolerant, mes obert, m’han permès adonar-me que hi ha moltes realitats al món. M’han canviat el punt de vista. Tant es així, que el dia que em jubili part de la meva activitat estarà dedicada a la solidaritat. I m’agradaria transmetre aquesta experiència als meus fills. Si algun dels mesos fills em volgués acompanyar a algun dels projectes en els que participi en el futur, estaré feliç i content, perquè sé que els enriquirà..
– Falta molt perquè el Dret Universal a la Salut Oral sigui una realitat? Què hauria de passar perquè fos realitat?
– Allò fonamental és que existeixen més recursos, i això implica que es reflecteixi a la llei. Es va començar a treballar amb la salut bucodental infantil al sistema públic quan algunes comunitats varen creure que era un objectiu important, però sobretot quan alguns líders sanitaris, entre ells els del País Basc, varen aconseguir que els polítics ho fessin llei. Al final, a qui cal pressionar és a qui legisla. Potser cada any hauríem de parlar com a mínim amb dos o tres responsables de sanitat de partits polítics perquè, mica a mica, la idea que és necessari vagi calant. Si no, difícilment canviaran les coses, donat que els recursos només venen si hi ha una llei que els garanteix.
