Entrevistes
“La solidaritat és un valor implícit en la nostra professió”
Enrique Llobell
Passat el període de vacances, conversem amb Enrique Llobell, president de l’Il·lustre Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de València (ICOEV). El Col·legi valencià concedeix els Premi Solidaritat, distinció que Odontologia Solidària va rebre el 2014 (al costat de l’ONG Un Somriure Per Centreamèrica) i, de manera íntegra, en 2015. Cirurgià maxil·lofacial i estomatòleg de 62 anys d’edat, el Dr. Llobell presideix des de fa 6 anys el ICOEV, entitat que agrupa uns 2.000 col·legiats. El president del Col·legi advoca per la inclusió dels tractaments odontològics en el sistema públic de salut, i destaca que la professió sanitària implica una vocació solidària.
— Què els va impulsar a instaurar el Premi Solidaritat ICOEV?
— Es van presentar treballs de col·legues que realitzaven tasques socials arreu del món, i vam creure que aquestes iniciatives mereixien un ajut. Com que hi havia diversos projectes que sol·licitaven el nostre suport, vam decidir que el millor era crear uns premis. Al final, hem decidit donar-lo a projectes que es desenvolupin a la Comunitat Valenciana. No és que els altres projectes no siguin interessants, però pensem que una acció a l’Amazones, per dir un lloc del món, quedava molt diluït per al col·legi professional de València, i preferim potenciar més allò que ajuda els necessitats de la nostra pròpia comunitat .
— Potser aquesta decisió té un sentit més marcat en temps de crisi com els actuals…
— Sens dubte. Si no tinguéssim necessitats a la Comunitat, pensaríem que seria interessant donar aquesta ajuda solidària a altres llocs del món. Però és que en aquest moment, amb la crisi que hi ha, molta gent d’aquí ho necessita.
— La instauració del Premi denota una afinitat ideològica, per dir-hoaixí , amb les persones que emprenen accions solidàries?
— La gent que emprèn aquests projectes mereix ajuda i tota la nostra consideració, ja que realitzen una tasca social que de vegades és molt difícil i molt desagraïda. Tenen tot el nostre suport.
— Quines raons impulsen un professional a ser solidari?
— La resposta comença ja en la pròpia professió. Som professionals sanitaris, i crec que ser solidari és una cosa que va implícita amb la nostra vocació.
— Però hi deu haver excepcions…
— És veritat que en el món de l’odontologia estem veient gent que, per exemple, es dedica a posar implants perquè és on es guanyen diners, i no fa empastaments perquè no guanya tant. Això implica poca solidaritat, i també implica poc amor a la professió, poc interès per conservar les dents dels ciutadans. A alguns se’ls pot titllar de poc solidaris, però jo insisteixo que en el món de la sanitat tot comença amb una intenció solidària, una voluntat d’ajuda als altres.
— El sistema públic de salut ha d’ampliar les seves prestacions en matèria odontològica?
— És una cosa que porto demanant des de molt abans de ser president del ICOEV. Això de la Seguretat Social en matèria odontològica és absolutament vergonyós. No només hauria d’ampliar les prestacions, hauria de cobrir la salut odontològica. És indecent que es cobreixin algunes prestacions que no necessito anomenar, i que a la gent sense possibilitats que no tingui dents no se li permeti portar una dentadura.
— Trigarem molt a aconseguir aquesta cobertura?
— Jo crec que no ho veuré. Crec que no hi ha absolutament cap interès per realitzar una tasca en pro de les persones que no poden pagar-se una dentadura. Això sempre dependrà d’una decisió política, però la meva impressió és que no interessa que l’odontologia estigui dins de la Seguretat Social, tot i que des de la professió ho demanem.
— Creu que aquest és un anhel majoritari en la professió?
— Jo crec que sí. Crec que qualsevol persona de bé vol que el sistema sanitari espanyol cobreixi totes les necessitats… i la necessitat de poder menjar és força important.
– Vostè ha visitat en diverses ocasions la Clínica Solidària de València. Quin ambient ha percebut en aquestes visites?
— Sempre m’han rebut en un ambient excel·lent, i també em semblen excel·lents les persones que hi ha. És un ambient positiu, somrient, com penso que hauria de ser sempre l’ambient quan es tracta als pacients. Crec que tots els que hi són hi van per fer el bé, i per això ja tenen el somriure posat.
— En aquests i altres contactes haurà conegut els mètodes i valors d’Odontologia Solidària. Què li sembla la nostra ONG?
— Em sembla molt bé, i opino que hauria de tenir més suport per part dels polítics. Crec que s’haurien d’implicar una mica més, donar més suport del que ja en aspectes com la millora del local o en ajudes econòmiques.
“La solidaritat és una forma d’estar agraït a la vida”
Ismael Tárraga
A Odontologia Solidària no caminem sols. El voluntariat la força motriu de la Fundació, però els nostres projectes són també possibles gràcies a la complicitat d’altres entitats i institucions. N’és un exemple el Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs d’Albacete, la col·laboració del qual va ser vital en el cas de la posada en marxa de la Clínica Solidària de la ciutat castellanomanxega. Ismael Tárraga, de 56 anys, presideix des del 2014 aquest Col·legi, que agrupa uns 230 professionals.
— El Col·legi d’Albacete va acompanyar a Odontologia Solidària en aquest projecte des de molt primere hora. Com es va produir el primer contacte?
— Va ser pocs dies després que jo hagués pres possessió com a president del Col·legi. Vaig coincidir amb Dolores Cuenca al carrer de forma casual, i em parlar de la seva intenció de muntar una clínica solidària a Albacete. Jo li vaig dir que comptés amb mi, perquè aquesta era també la meva idea. Ella va ser la que va proposar la vinculació amb Odontologia Solidària, perquè ja coneixia el funcionament de la clínica solidària de València. Vam tractar la qüestió a la Junta del Col·legi, i ens va semblar bé des del primer moment. La decisió va ser unànime. De fet, diverses persones de la Junta col·laboren actualment com a voluntaris a la clínica.
— Posteriorment, com es va anar concretant la col·laboració del Col·legi?
— Sobretot, en l’àmbit institucional. Vam fer gestions davant la Diputació per sol·licitar un ajut. En principi havien de donar-nos un local, però com que al final no va ser possible, vam sol·licitar una ajuda equivalent al global del lloguer de l’any. També vam parlar amb l’Ajuntament d’Albacete pel que fa a la col·laboració dels Serveis Socials. A la inauguració de la clínica van venir tant l’alcalde de la ciutat, com la vicepresidenta de la Diputació, a banda del bisbe d’Albacete. També vam posar el projecte en coneixement de tots els nostres col·legiats, que van estar majoritàriament a favor, i en molts casos col·laboren en la mesura que poden. Igualment, hem fet gestions davant d’altres entitats per intentar que ens concedissin ajuts… El Col·legi col·labora en tot el que pot i una mica més. La col·laboració roman perquè aquest és un projecte que també considerem nostre, i amb aquesta finalitat estem treballant per a la seva continuïtat i el seu èxit.
— Quin balanç fa dels primers mesos d’activitat de la clínica?
— Un balanç molt positiu. Els voluntaris (ja siguin higienistes, auxiliars o dentistes), estan contents amb la feina que s’està fent. Els pacients ja estan veient els resultats, i es nota que també estan contents. Han vingut molts usuaris, s’està fent un gran nombre de visites. Jo crec que estem en la bona línia. Cada dia es van incorporant nous voluntaris. La professió s’ha implicat amb el projecte, perquè ha vingut a cobrir un buit important. Anteriorment, tots, en les nostres clíniques, hem fet coses de manera altruista amb alguns pacients, i per sort ara tenim una clínica solidària a la ciutat que fa precisament això.
— Aquesta implicació de la professió que esmenta, denota que hi ha un esperit solidari entre els odontòlegs de la zona. En la seva opinió, per què cal ser solidari?
— Cal ser-ho simplement perquè els que estem en una millor situació hem d’estar agraïts a la vida. Cal ajudar les persones necessitades del nostre entorn, ja que formem part d’una societat de la qual no ens podem abstreure. Hem d’estar en la realitat social. El nostre treball és tenir cura dels somriures, i no se m’acut res millor que veure un somriure a la cara de les persones que, per les seves condicions econòmiques, no han pogut accedir a una sèrie de tractaments. Totes les actuacions que es fan en bé de l’entorn social, acaben per repercutir en una millor justícia social. Cal estar present per compensar una miqueta les desigualtats.
— Quina opinió té sobre la manera de treballar i els protocols d’Odontologia Solidària?
— Em semblen bé. Personalment, crec que hi ha alguna cosa que podria revisar-se. Actualment no es realitzen ortodòncies, i jo penso que es podrien intentar fer actuacions ortodòntiques. Ho dic pensant sobretot en els nens, que són els més perjudicats quan una família té una situació social desfavorable. Una correcció ortodóntica millorarà la seva salut i la seva autoestima. Crec que aquest és un aspecte a reconsiderar.
— Quin impacte té la clínica en la població més desfavorida de la zona?
— Positiu, sens dubte. Tothom haurà de reconèixer, i en realitat ja reconeix, que és una gran tasca la que estem fent. Cada vegada que comento amb algú coses del projecte, rebu opinions positives. Això passa diàriament. Crec que té un impacte important per a la professió, i per situar-nos socialment en el lloc que ens correspon. Hem de fer aquesta tasca.
— Parla de la necessitat de fer aquesta tasca com si fos una obligació moral …
— Exactament. Tothom té l’obligació moral d’intentar ajudar els altres. I quan dic tothom parlo dels odontòlegs, els metges, els conductors, els paletes, els fusters … Per exemple, quan estàvem condicionant la clínica d’Albacete van venir fusters a ajudar-nos, que van treballar gairebé de forma altruista. També cal destacar la col·laboració solidària de l’enginyer tècnic en el projecte. D’alguna manera, tots necessitem ser solidaris en algun moment.
“Una mica de cadascú és molt per a tots”
Jesús López Espinosa
Jesús López Espinosa, odontòleg de 34 anys, va començar com a voluntari a la Clínica Solidària de Madrid fa dos anys i mig. Va estudiar la carrera a la Universitat Europea de Madrid. En l’actualitat té la seva pròpia clínica a la ciutat, i també col·labora com a especialista en altres centres. Aquesta és la seva experiència i opinió sobre el treball que desenvolupa Odontologia Solidària.
— Per què et vas apuntar com a voluntari a la clínica d’Odontologia Solidària a Madrid?
— En un moment donat vaig començar a buscar llocs on fer voluntariat. La meva primera idea era viatjar, però vaig trobar el projecte d’Odontologia Solidària a Madrid. Vaig decidir provar, i fins avui. L’experiència està sent molt positiva. Jo només faig endodòncia, i com que hi ha molts pacients que ho necessiten, procuro aprofitar al màxim tot el temps que passo a la clínica, per fer com més endodòncies millor. Vaig lleuger, i encara que no xerro molt amb la gent, el tracte amb els pacients és bo. Entenc que si puc fer una endodòncia més és millor per a ells que si estic preguntant per la família i tal. A la meva clínica parlo més amb la gent, però aquí procuro treure tota la feina possible, perquè és el que cal. La primera idea era anar a la clínica un dia cada dues setmanes, però no és estrany que em demanin que hi vagi algun dia més, cosa que faig encantat.
— Què et motiva per ser voluntari?
— La necessitat de la gent. Entenc que cal, i que no és precís anar gaire lluny per col·laborar, ja que al mateix Madrid hi ha gent que ho passa malament i a la qual podem atendre. Em sembla que una miqueta de cadascú és molt per a tots. Si aportes un granet de sorra, contribueixes a que hi hagi una mica més de justícia social. Hi ha gent a la qual la vida no li ha anat bé, que no ha tingut tanta sort com nosaltres, i no és just que aquesta gent o els seus fills no tinguin accés als tractaments odontològics. Jo vull dedicar una part del meu temps a intentar pal·liar això, perquè em sembla que és el més just. Imagina’t que tots els dentistes de l’Estat espanyol ho fessin, que anéssin mitja hora cada quinze dies a veure un o dos pacients: tothom, inclosa la gent que no té recursos, estaria cobert.
— Fa unes setmanes, vas participar en la formació que es va donar a Badajoz centrada en el tracte als pacients amb discapacitat. Com va anar l’experiència?
— Va ser interessant. Vam anar a veure el protocol del Servei Extremeny de Salut per als nens amb discapacitat, perquè treballarem amb l’Associació Hanan de Tetuan en un projecte d’aquestes característiques. Em va agradar molt l’experiència de Badajoz, veure com tenen els protocols i com funciona el tractament de pacients especials a l’hospital amb anestèsia. Va ser molt interessant tractar amb el Dr. Rueda. Jo el vaig conèixer al novembre a Barcelona quan va rebre el Premi OS. Al final de la seva xerrada vaig anar a saludar-lo, però no vàrem parlar gaire. Quan vaig ser a Extremadura, vam establir una bona relació molt bona.
— Creus que Odontologia Solidària passa per un bon moment?
— La part organitzativa no la conec gaire. Però en el dia a dia veig que va funcionant bé. Crec que donem un bon servei als pacients, i que és una cosa molt bonica. També et dic que sempre es poden millorar les coses.
“Som al món per fer la vida més fàcil als altres”
Irene Iglesias Rubio
Conversem amb Irene Iglesias Rubio, odontòloga de 41 anys resident a Segòvia. Irene va conèixer Odontologia Solidària quan estava estudiant a la Universitat Complutense de Madrid, i ràpidament va començar a col·laborar a la Fundació, arribant a formar part del Patronat de la nostra entitat. També és una destacada blocaire en temes de salut bucodental.
— Parla’ns de la teva trajectòria a Odontologia Solidària. Com va començar tot?
— Va començar quan encara estudiava la carrera a la Complutense. Un amic havia de fer la tesina sobre un tema de prevenció que implicava veure nens, i va ser Odontologia Solidària qui li va proporcionar l’oportunitat de treballar amb ells. A partir d’aquí vaig començar a col·laborar. Primer anava a la Clínica Solidària de Madrid per ajudar a aquest company, i després ja em vaig quedar com a voluntària. Mentre estava estudiant, anava a ajudar els dentistes. Netejava: era molt feliç netejant les butaques. Des que estava a l’institut havia volgut ser dentista, i amb la simple proximitat a una butaca dental ja estava molt contenta. Era feliç netejant les butaques, netejant els armaris, ordenant el material… No era ni és política d’Odontologia Solidària que els estudiants treballin amb els pacients, i jo ho compartia. Un temps després, a partir de l’any 2001, vaig entrar a formar part del Patronat, en el qual vaig estar un parell de legislatures. Actualment no tinc tanta disponibilitat com en els primers anys, però segueixo vinculada d’una manera més puntual. Tinc el meu “microprojecte” solidari a la presó de Segòvia, tot i que potser només trobo cada dos anys amb un pacient que pugui ser atès amb els criteris que tenim nosaltres. Fa escasses setmanes he posat una pròtesi, però em sembla que no ho feia des de feia uns anys.
— Per què quan vas conèixer Odontologia Solidària et vas implicar tan ràpidament i amb tant d’entusiasme?
— Al principi, per ajudar i per conèixer de prop què era una clínica dental. Em va fer sentir útil des del primer moment, i hi havia molt bon ambient de treball. Però sobretot per ajudar, perquè quan tu ajudes, reps més del que dónes. Veus món a través dels ulls dels pacients, coses que no veuries si et quedessis tancada en el teu món de composites i implants “megaguais” … També per la prevenció. La prevenció l’he conegut només i exclusivament a través d’Odontologia Solidària: la no agressió, el tenir cura perquè el que facis no sigui pitjor que el que ja porta el pacient. Això ho aplico constantment en la meva clínica, i és el que em recorda la meva vocació. Però insisteixo que la motivació principal és ajudar. La solidaritat és important perquè demà pots ser tu qui estigui a l’altre costat. Quanta gent estava ben situada fa cinc o sis anys i ara són pacients d’Odontologia Solidària? Jo crec que som al món per fer-li la vida més fàcil als altres. En aquest aspecte, l’odontologia, jo puc ajudar a que la gent tingui la vida més fàcil, i un altre m’ajudarà a mi en una altra cosa. Cadascú sap el que sap, i jo crec que tenim l’obligació moral de compartir el coneixement amb la resta de les persones.
— ¿L’experiència del Patronat, va ser positiva?
— Totalment. Va ser una època d’aprenentatge molt intens. Jo no era res al costat de tot el que sabien els meus companys, de tot allò que eren capaços de donar. Eren gent que estava molt per sobre de mi, com a persones i com dentistes. També em vaig adonar que dur a terme tota aquesta tasca requereix un treball d’oficina terrible, que moltes vegades els voluntaris no poden valorar perquè no el coneixen directament. Les decisions que es prenen mai són les d’una sola persona, sempre són consensuades, i de vegades hi ha disparitats de criteri, per la qual cosa hem de posar-nos d’acord perquè les coses segueixin endavant. Aquest procés també és molt bonic.
— Veus a la Fundació en un bon moment?
— Hem crescut molt. Ja som grans, hem deixat enrere la fase adolescent en què ens trobàvem quan jo vaig entrar. Crec que estem caminant sobre segur i que som la referència en temes de salut oral i solidaritat a Espanya i a Europa.
— Fa un parell d’anys, vas començar amb el blog Evidientemente, dedicat a temes de salut oral. ¿Amb quin objectiu el vas llançar?
— Va sorgir perquè crec que l’odontologia és una professió que la gent no coneix, simplement li fa por. I crec que la gent tampoc sap com és de barat, de fàcil i d’eficaç tenir salut bucodental. Fer arribar aquest coneixement pacient a pacient és molt lent, no ets un agent multiplicador. A través de les xarxes, t’adones que arribes a molta més gent i ets capaç d’aconseguir millor els objectius de salut. La gent té dubtes que són molt fàcils de resoldre per part dels dentistes, però no pregunten. I de vegades els dentistes només estan centrats en arreglar les càries, o en decidir si et posen una restauració d’una porcellana o d’una altra. Però això no arregla la salut, això només són pegats. Els sanitaris hem de comunicar, saber-nos explicar, i això a través de les xarxes és molt fàcil, molt barat, i crec que no ho faig malament. L’objectiu és explicar-li a la població el que fem els dentistes i com prevenir les malalties.
— Al blog afirmes que al gremi hi ha prejudicis contra la lactància, un tema del qual t’has ocupat sovint…
— Hi ha un desconeixement atroç dels temes de lactància entre els dentistes. És el mateix que passa quan a un pediatre li preguntes sobre dents, que no en té ni idea. De vegades, dentistes i pediatres diuen coses que no tenen cap evidència científica. El primer que recomanen davant un nen que té càries i al que han vist mamant a la sala d’espera és deslletar… sense interessar-se per la dieta, pel consum de sucres, per les condicions del raspallat, o per l’entorn familiar en el qual viu el nen. Em fa molta pena que la lactància, que és un període tan bonic que passes amb el teu fill -i pot durar el que vulguis tu i el que vulgui el nen-, es deixi de banda sense investigar més enllà.
— De fet, el teu treball com blocaire se centra molt en la salut oral durant el període de zero a tres anys. Quines especificitats té l’odontologia en aquest cas concret?
— Té fets patològics molt freqüents com són les maloclusions i les càries, i els condicionants de relació que tenen els nens. Quan atens un nen, en realitat no atens un pacient, atens una família, com a mínim al binomi mare-nadó. No em val només explorar el nen, he de explorar la unitat familiar. He de conèixer com tenen la boca els pares, he de veure com és la relació entre mare i fill i entre els pares, ja que moltes vegades si hi ha mala relació entre els pares això pot repercutir directament en la salut bucodental dels nens. El nen pot tenir malalties, és clar que sí, però no oblidem que estem en dentició de llet, i això és un assaig per al que serà la dentició definitiva. Si els factors de risc que tenim de nadó segueixen més endavant, tindrem un adult malalt. Aquesta edat és molt bona per corregir.
“Aquí he trobat gent amb molta qualitat humana”
Rosa M. Tarragó
Parlem amb Rosa Maria Tarragó durant una pausa d’unes jornades a Badajoz en què s’imparteix formació als voluntaris d’Odontologia Solidària que participaran en el projecte que la Fundació té amb l’Associació Hanan de Tetuan (Marroc). Higienista bucodental de 39 anys resident a Saragossa, Rosa Maria té àmplia experiència en el tracte amb pacients discapacitats com els que s’atendran en l’esmentat projecte.
— Com et vas implicar en aquest projecte?
— Va ser una mica per casualitat. Al maig de 2015, jo formava part de la Junta Directiva de l’Associació Professional d’Higienistas Bucodentals d’Aragó, que va organitzar una cursa solidària a benefici d’Odontologia Solidària. En una reunió amb la gent de la Fundació a Saragossa, se’ns va parlar del projecte del Marroc. En aquell moment jo treballava al Servei Extremeny de Salut amb el Doctor Jesús Rueda, en una unitat en la qual ateníem pacients discapacitats. Ho vaig comentar, la Fundació es va posar en contacte amb el Dr. Rueda, i des Odontologia Solidària van suggerir que colaboréssim en la formació dels voluntaris que aniran al Marroc. Estem formant els companys que viatjaran a Tetuan per tractar persones amb discapacitat.
— Quines característiques especials té el treball amb aquest tipus de pacients?
— El treball amb aquestes persones necessita molta paciència i molta formació específica. A vegades és semblant a la odontopediatria, però molt més complicat. Són pacients que ha tenen una patologia de base, amb la qual cosa estan més polimedicats. N’hi ha que tenen la llengua més gran del normal, o que no poden obrir bé la boca. També n’hi ha que no degluteixen bé, o que tenen moviments incontrolats.
— Quin tipus d’equips humans exigeix el tractament amb persones discapacitades?
— Equips multidisciplinaris. Ja no estem parlant només del que és fonamental, del dentista i l’higienista, sinó que també cal parlar molt amb els educadors, els centres, les famílies… És molt important fer una bona feina pel que fa a prevenció, intentar que els cuidadors raspallin molt bé a aquests pacients, ja que per molt bona feina que tu puguis fer tècnicament, després les millores s’han de mantenir. El discapacitat depèn totalment del cuidador, per la qual cosa cal fer formació en col·legis i centres de dia tant per als professors com per als logopedes com els cuidadors. Es col·labora també amb terapeutes ocupacionals, treballadors socials i infermeres de geriatria. Això t’aporta bastant, aprens moltíssim.
— I pel que fa al tracte amb les famílies dels pacients?
— És fonamental. Amb els pares aprens molt pel que fa al tracte amb els pacients. Mentre que en odontopediatria el recomanable és que els pares no estiguin presents mentre treballem –encara que a vegades els deixem entrar–, en aquest cas és al revés. El pare i la mare han d’estar a dins, perquè et van a indicar com és el nen: com podem actuar perquè es distregui o que col·labori. Cada pacient té una singularitat molt especial, i encara que ja tinguis tècniques i experiència, és complicat treballar amb ell sense aquest ajut.
— Aquesta col·laboració amb Odontologia Solidària és la teva primera experiència en una ONG?
— Sí, és la primera vegada. Amb el meu marit, que també és sanitari, sempre havíem parlat de col·laborar amb una organització així, de manera que quan vaig conèixer Odontologia Solidària vaig estar encantada. Estic disposada a ajudar en tot el que pugui per tractar de fer un món més just. A la Fundació he conegut gent molt solidària, amb molta qualitat humana. A banda d’ajudar la gent, crec que també està molt bé conèixer altres professionals amb els que tens valors en comú.
“Per a mi, la solidaritat és una obligació moral”
Mayte García Reguero
Hi ha persones que, per la seva vinculació a Odontologia Solidària, coneixen la nostra Fundació des de diferents prismes. És el cas de Mayte García Reguero, que ha ocupat diferents responsabilitats a l’entitat, des del voluntariat quan encara era estudiant, fins a la presidència de l’organització, passant per altres etapes també significatives. Odontòloga de 38 anys d’edat, Mayte treballa en la seva pròpia clínica a Madrid, i ha parlat amb nosaltres de la seva experiència a la Fundació.
— ¿Com vas conèixer l’entitat?
— Encara estava estudiant. Era estudiant de tercer d’odontologia, devia ser l’any 1999. Vaig saber de l’existència de la Fundació per una odontòloga d’una clínica a la qual jo anava a fer pràctiques. Ella anava de voluntària a la clínica de Madrid, havia col·laborat amb Mercè Morató en un projecte que es va fer a l’Índia, i com sabia que jo feia de voluntària a Creu Roja, em va parlar d’Odontologia Solidària. A través d’ella vaig conèixer la Fundació, perquè en aquell temps no teníem pàgina web ni res.
— A partir d’aquest moment, desenvolupes una intensa activitat a Odontologia Solidària…
— Vaig començar a col·laborar a la clínica de Madrid, primer com a auxiliar perquè encara era estudiant. Quan vaig acabar la carrera em vaig quedar com a voluntària. Després vaig estar treballant per OS en un projecte que teníem amb la Comunitat de Madrid. Fèiem un programa de rehabilitació de drogodependents en col·laboració amb l’Agència Antidroga. Odontologia Solidària va guanyar el concurs públic d’aquest programa, i jo em vaig quedar com odontòloga amb una altra doctora. Parlem de l’any 2001. Vaig estar uns quants anys treballant en aquest projecte. Més tard em van convidar a formar part del Patronat. Vaig entrar com a vocal, i ja el 2004 vaig col·laborar en el projecte que teníem a Angola. Hi vaig anar amb Fede Gerona, i uns anys després també vaig estar a Sierra Leone. En paral·lel, mentre José Manuel Díaz era president d’Odontologia Solidària, jo vaig ser vicepresidenta. I en deixar ell el càrrec el 2010, la presidència va recaure en mi. Hi vaig estar dos mandats.
— El voluntariat et va interessar des de molt jove. Per quina raó?
— Realment, més que interessar-me, per a mi és una obligació moral. Per a mi, ajudar a la gent en la mesura que un pugui és important, ha estat i segueix sent una part molt important de la meva vida. Les coses cal millorar-les. Està molt bé queixar-se, però a més a més de queixar-se cal implicar-se i actuar. Sempre ho he pensat. Abans de conèixer Odontologia Solidària ja feia de voluntària en altres llocs perquè, per a mi, és una cosa vital. Sempre he volgut aportar, potser per un cert afany de justícia social, i en el cas de l’odontologia, per reivindicar el dret a la salut bucodental.
— Què va ser el millor i el pitjor de ser presidenta d’Odontologia Solidària?
— El millor, el bagatge personal i el que vaig aprendre dels meus companys. La gent em va ensenyar moltes coses. Com a voluntari, un sempre està molt satisfet i molt ple per l’agraïment de les persones a les que ajuda. Com a presidenta va ser una etapa per a mi dura, perquè jo sóc d’estar a peu de trinxera i fer el que m’agrada. Però hi ha altres tasques que també són necessàries i que potser són menys gratificants, més orientades a la gestió i altres qüestions que potser no són una manera d’ajudar al proïsme tan bonica ni tan directa. Vaig aprendre molt de les persones que estaven amb mi al Patronat, hi va haver un enriquiment personal en tenir contacte amb gent tan diferent, amb pensament de vegades diferent del meu, però interessant de totes maneres. Vaig aprendre a veure Odontologia Solidària amb uns altres ulls, i a valorar la feina que també fa la gent que no està amb la mà a les dents, com dic jo, però que aporta coses molt importants. A vegades va ser dur perquè vam passar una època amb moltes dificultats econòmiques, i perquè estava en perill la sostenibilitat de l’entitat. Afortunadament, gràcies a la feina de tots i a aquests males estones, avui som on som, i seguim creixent.
— Abans ens parlaves dels projectes a Angola i Sierra Leone en els quals vas treballar. Quin record tens d’aquestes experiències a l’Àfrica?
— Crec que és del millor que he fet a Odontologia Solidària. Coneixia bé la situació aquí, però sempre havia volgut col·laborar a l’exterior. És una de les experiències més gratificants que he tingut, perquè t’obre els ulls a una realitat que fins aleshores només veus al Telenotícies, però no la olores, no la toques, no la palpes. Quan ets allà veus directament situacions que de vegades són molt difícils, veus la gent passar gana i morir de fam. Va ser positiu perquè em va ensenyar el que és important a la vida, per quines coses cal preocupar i per quines coses no cal preocupar-se. Jo ja sabia que era una privilegiada, però quan vaig anar allà ho vaig corroborar, i em va impulsar a recalibrar la meva escala de valors. Quan arribes allà, vols ajudar molt més del que pots realment. Nosaltres, una ONG petita, vam anar-hi amb unes expectatives, però després la realitat s’imposa, i veus altres coses que hi ha per sobre. Però crec que això ens va fer ser més realistes, i ens va ajudar a plantejar-nos els projectes des d’un altre nivell, molt més pràctic i efectiu, i en col·laboració amb gent del territori.
— Com veus Odontologia Solidària en aquest moment? Què penses del futur de la Fundació?
— Havent passat una mica per tots els graons, estic molt contenta. És com un nen petit al que veus començant a caminar sol. Abans érem poques clíniques, i ens coneixíem tots. Ara estem implantats pràcticament a nivell estatal, hem crescut, tenim un voluntariat molt fort, i les perspectives per descomptat són molt bones. Sempre hi haurà coses a millorar, però com que jo he viscut els moments difícils, em fa molt feliç veure el punt en què estem.
“Sent voluntària em sento millor amb mi mateixa”
Esther Serrano
La Clínica Solidària d‘A Coruña té dues Delegades Socials: Sandra Rabuñal, a qui vam entrevistar fa poc temps, i Esther Serrano, amb qui conversem avui. Odontòloga de 40 anys originària de Múrcia, on va estudiar la carrera, Esther compagina la seva feina en una clínica privada de la ciutat gallega amb el voluntariat a Odontologia Solidària.
— Des de quan formes part de l’equip de la Clínica Solidària d’A Coruña?
— Des d’abans de la seva obertura. Jo volia fer un voluntariat aquí, i la meva primera idea va ser fer-lo amb l’Associació Contra el Càncer, perquè com li ha passat a tanta gent, a la meva família hi ha hagut casos d’aquesta malaltia. Vaig fer unes primeres gestions en aquest sentit, però justament en aquell moment, vaig recordar que existia Odontologia Solidària, tot i que en aquella època no coneixia gaire bé l’organització, segurament n’havia vist alguna cosa a Facebook i poc més. Vaig buscar a internet, vaig enviar un correu, i em van dir que estava previst obrir a A Coruña, tot i que llavors encara no se sabia en quina data exacta. En paral·lel, vaig conèixer Brais Andújar, sense saber jo encara que ell formava part d’Odontologia Solidària, i li vaig preguntar si sabia alguna cosa de la Fundació. I per descomptat que ho sabia, ja que ell i Ana Otero eren els que impulsaven el projecte! A partir d’aquest moment em vinculo al projecte i a l’entitat.
— Has dit que en aquella època havies decidit implicar-te com a voluntària en alguna organització. Què et va motivar a fer aquest pas?
— Fa uns anys, el meu marit va decidir anar-se’n a formar Boston, i jo me’n vaig anar amb ell. Com saps, als Estats Units li donen molta importància al voluntariat, i jo em vaig implicar en una associació de dentistes hispans que feia molta feina amb les comunitats hispanes, i també captava nois per a carreres dentals, ja fos higiene, auxiliar dental, odontologia … Aquesta experiència em va agradar molt, i quan vaig tornar a Espanya vaig voler seguir vinculada al món del voluntariat. Abans d’anar als Estats Units mai havia explorat aquesta faceta, i vaig descobrir que em motiva més que moltes altres coses. Em resulta molt motivador, perquè -i potser és una cosa completament egoista- em sento molt millor amb mi mateixa. Em sembla que la feina que fem a Odontologia Solidària és una manera de fer justícia, per dir-ho d’alguna manera … No tothom té la sort que he tingut jo a la vida, i això és una manera de tornar-la.
— Parla’ns de la teva experiència a la clínica d’A Coruña.
– Fenomenal, la veritat. Des del primer dia. La clínica funciona molt bé, hi ha molt bona relació amb els companys, i va augmentat el nombre de voluntaris. Fixa’t si hi ha bon ambient, que fins i tot tenim una antiga pacient que s’ha involucrat com a voluntària! És una noia veneçolana que va estudiar Comunicació al seu país, i ara ve de voluntària administrativa … Hi ha bon rotllo i jo crec que es nota molt. Pel que fa al tracte amb els pacients, també és molt bo. Són gent que sovint t’explica coses de la seva vida que et fer pensar com de bé que estàs tu. T’ajuden a guanyar perspectiva sobre la vida, i a entendre que no et pots queixar ni de la meitat del que et queixes. Són molt bona gent i molt bons pacients, molt respectuosos i agraïts.
— I què ens dius de les teves responsabilitats com a Delegada Social?
— Jo bàsicament el que intento fer és captar voluntaris, li parlo a tothom d’Odontologia Solidària per si vol col·laborar: companys de feina d’altres clíniques, gent de la universitat, ho intento amb tothom. Per tractar de convèncer-los, els dic bàsicament que vinguin a veure’ns i s’estiguin un dia a la clínica amb nosaltres. I després, que facin el que vulguin. El que fem aquí em sembla molt més motivador que el treball en una clínica privada, i com que tothom es porta tan bé … crec que aquesta és la nostra millor carta de presentació.
“Hem de centrar-nos en atendre la població més desfavorida del nostre entorn”
Rosa Maria Gutiérrez de Pando
Rosa Maria Gutiérrez de Pando va treballar molt intensament amb Odontologia Solidària durant la dècada passada, realitzant projectes tant a l’Amèrica Llatina com a casa nostra. Metge estomatòleg de 59 anys, actualment desenvolupa la seva tasca professional en un Centre d’Atenció Primària de Mataró (Barcelona), feina que combina amb la seva activitat en el sector privat. La Rosa Maria ha xerrat amb nosaltres de l’experiència viscuda amb la Fundació, i del rumb actual d’OS.
— De quina època data la teva vinculació més activa amb Odontologia Solidària?
— Parlem de l’any 2000, aproximadament. Vaig fer alguns treballs de camp internacionals, i després vaig participar en la posada en marxa de la Clínica Solidària de Granollers.
— On vas fer acció internacional?
– A Bolívia. Vaig anar el sud del país, amb el projecte d’Izizog, amb els indis guaranís. Vam aconseguir que s’establís un dentista allà, i que l’infermer es formés també com a protèsic. En aquest moment, funcionen perfectament per ells mateixos, treballen per a la comunitat sense ajuda externa. Això és l’aspecte més interessant del projecte, i crec que és un dels grans èxits que ha tingut Odontologia Solidària en l’apartat de cooperació internacional. Recordo que el dentista bolivià que et comentava abans es va casar amb una noia guaraní, de manera que està totalment integrat a la comunitat. Vaig realitzar diversos viatges a Bolívia, i tinc molt bons records d’aquella època. Hi havia altres centres de salut en comunitats més petites, i recorríem la zona en ambulància. Es vacunava als nens, es desparasitava, i aprofitàvem també per treure dents quan era necessari. Ens van ajudar el Col·legi de Dentistes de Santa Cruz, i unes monges que hi havia a l’àrea. Gràcies als promotors de salut vam poder fer una important tasca de prevenció, ensenyant els nens de les escoles i els adults de les comunitats higiene oral.
— Com deies, una mica més tard participes en la posada en marxa de la clínica de Granollers. Com va anar?
— Fins aquell moment, alguns de nosaltres, a la consulta privada, ateníem persones econòmicament desfavorides que ens arribaven mitjançant assistents socials o per altres mitjans, però aquesta manera de treballar no era eficaç ni adequada. Per aquest motiu es va plantejar obrir una clínica solidària com les que ja funcionaven a Madrid o a València. Recordo que el Doctor Oriol Montaña ens va ajudar molt en aquests inicis, fins que vam aconseguir un local i vam començar a muntar el centre i a treballar amb moltíssima il·lusió. Teníem molt clar que aquesta clínica responia a una necessitat, és clar, però que també era una forma de reivindicar davant les institucions, d’assenyalar que nosaltres estàvem fent una feina que, en realitat, els competia a elles.
— També vas formar part del Patronat de la Fundació…
— Sí, dues vegades, durant dues legislatures. Va ser una experiència molt interessant, perquè en l’àmbit del Patronat hi havia moltes visions diferents. Érem gent de tot arreu. Entre tots vam anar arribant a la conclusió que, encara que es pogués fer acció internacional, el més important era el que teníem més a prop. Aquí tenim una gran demanda, a la qual cal respondre.
— Abans d’entrar a Odontologia Solidària, ¿havies format part d’alguna altra ONG?
— No, anteriorment no. Jo vaig saber d’Odontologia Solidària gràcies a la informació que enviava la Mercè Morató des de Menorca donant a conèixer l’entitat. Em vaig posar en contacte, i un temps després vaig anar coneixent a la gent com l’Alfred Miranda, un protèsic que treballava en el projecte SPOTT, en Xavier Maristany, la Marta Pulido, en Rafa Montaña… gent fantàstica, un molt bon equip amb el qual vam començar a realitzar projectes.
— Com valores la situació actual d’Odontologia Solidària?
— Ara, per motius laborals, n’estic una mica desvinculada. Crec que els fonaments de l’entitat segueixen sent els mateixos. Són els que són i així ha de ser. Però també veig que es busquen nous camins, cosa que és necessària. Penso que cal buscar noves fórmules per atendre la població més desfavorida del nostre entorn. Podem fer assessories internacionals, col·laborar en projectes, però crec que els recursos s’han de destinar majoritàriament aquí. Cal agrair la il·lusió, l’esforç i la professionalitat dels nostres voluntaris, que amb el seu treball desinteressat han fet possible que les nostres clíniques distribuïdes per tot l’Estat puguin atendre tantes persones El voluntariat és imprescindible per a continuar la nostra tasca, i des d’aquí convido a més persones de la nostra professió perquè s’uneixin a nosaltres.
“Encara veig lluny que l’odontologia entri a la sanitat pública”
Blanca Gómez de Balugera
La primera clínica d’Odontologia Solidària va començar a funcionar a Madrid el 1995. Va ser possible gràcies a la generositat de Blanca Gómez de Balugera, que va cedir la seva pròpia clínica a la nostra entitat amb aquesta finalitat. Blanca, odontòloga de 58 anys, actualment resideix entre Àvila i Górliz (Biscaia). En aquesta entrevista, ens parla de les circumstàncies viscudes en aquells primers anys de camí d’Odontologia Solidària, de la qual va ser presidenta durant un parell d’anys.
— Procedeixes d’Odontologia sense Fronteres, l’entitat que es va fusionar amb Odontologia Solidària. Com recordes el moment de la fusió de les dues organitzacions? Per què vau prendre aquesta decisió?
— Ens va semblar que era una cosa lògica. Vam saber de l’existència d’Odontologia Solidària i d’una altra entitat que es dedicava al mateix que nosaltres. Ens vam reunir a Menorca amb aquesta finalitat, però aquesta tercera entitat no volia saber res amb la resta. Les altres dues vam decidir que, com et deia, fusionar-nos era el més lògic. Com podríem anar separats si el que volíem fer era el mateix! Es tractava d’unir esforços.
— Prèviament a la fusió, com t’havies implicat amb Odontologia Sense Fronteres?
— A la meva consulta privada havia començat a tractar nens de la Fundació Anar. Vaig conèixer a una monja que treballava amb aquests nens, nois que estaven acollits en cases, i els vaig dir que si volien venir a la clínica jo els faria el tractament que necessitessin de manera gratuïta, perquè tinguessin una atenció odontològica cada any. Aquest va ser el principi. Eren nens que, o bé la Comunitat de Madrid els tutelava, o bé eren nens sense pares, que vivien en cases amb aquestes monges, o amb psicòlogues… Després vaig anar a Metges del Món per preguntar-los si sabien algun lloc per fer voluntariat en odontologia, i em van parlar de Chema Renilla, d’Odontologia Sense Fronteres. Llavors em vaig posar en contacte amb ell i vam començar a treballar junts.
— Més tard, exerceixes un paper molt important perquè es pugui establir la primera Clínica Solidària de Madrid, ja que ets tu qui la cedeix…
— Sí, el 1995. Era la meva clínica. Jo la vaig deixar perquè el tema privat no m’agradava gens, de manera que vaig cedir la clínica.
— No obstant això, tot i que deixessis l’activitat, podries haver-la venut a un altre dentista. Però vas preferir cedir-la a l’organització abans que fer negoci…
— Bé, si. Però com que jo tenia ingressos per una altra banda, ho vaig poder fer. La cosa va sorgir així. Necessitàvem una clínica, i ja està.
— Per què dius que l’odontologia privada no t’agrada gens?
— Perquè a mi em sembla que la medicina no hauria de ser privada. A mi, realment el que m’agrada és la medicina. Veig l’odontologia com una branca de la medicina, i reivindico que l’odontologia entri a la sanitat pública. Però la meva sensació és que això encara queda lluny …
— També vas ser presidenta d’Odontologia Solidària un temps. Què recordes d’aquella experiència?
— Sí, va ser cosa d’un parell d’anys. Jo era a Madrid, i a l’hora de fer papers era més fàcil que fos jo la presidenta. Era per una raó pràctica. Tinc un record molt bo d’aquesta primera època d’Odontologia Solidària. A la clínica de Madrid la gent era molt maca, vam fer un grup amb gent molt agradable i molt solidària. Al principi vaig ser-hi com a voluntària. Després, a l’establir els primers contactes amb universitats, i amb l’entrada de gent jove, em vaig centrar en els temes més institucionals.
— Tornem al present. Què et sembla l’actual rumb de la Fundació?
– Doncs la veritat és que quan vaig estar a la reunió del vintè aniversari, vaig veure que tot estava fenomenal, que funcionava fenomenal. Vam tenir una època de crisi en la qual estàvem molt asfixiats, però amb el que he vist últimament estic encantada. Veig que s’ha incorporat gent jove i que les coses funcionen molt bé. Vaig quedar agradablement sorpresa.
“Hi ha una important activitat solidària en la odontologia”
José Ramón Frutos
José Ramón Frutos, odontòleg valencià de 39 anys, és, malgrat la seva joventut, un dels membres més veterans de la nostra família, ja que es va vincular a Odontologia Solidària sent encara estudiant, i va arribar a ostentar càrrecs de gran responsabilitat a l’entitat. Avui en dia, dirigeix la seva pròpia clínica privada, i es manté com a soci de la Fundació.
— Et vas implicar amb Odontologia Solidària quan encara eres a la Facultat. Com va ser??
— Sí, estava estudiant tercer d’Odontologia. Parlem de 1997. Va ser perquè unes companyes de classe van acudir a una reunió amb un dentista d’aquí de València, Modesto Revert Bravo. Jo vaig anar amb elles a aquesta reunió a la Facultat d’Odontologia, i allí vam començar a forjar el projecte.
— Què et va motivar a anar a aquella primera reunió i a vincular-te al projecte?
— Sempre he estat vinculat a temes socials. I com que estava estudiant, em va semblar una bona idea.
— Com es va aconseguir obrir la Clínica Solidària de València?
— Vam estar uns anys en què només ens reuníem. Anàvem recaptant diners, fins que per fi vam aconseguir un local, i el mobiliari de la clínica, que ens va cedir un dentista d’Alacant que es jubilava. Amb aquest material i els diners recaptats, vam muntar la Clínica Solidària on encara està avui dia, al carrer Balmes de València. Vam obrir l’any 1999.
— I com va ser aquests inicis?
— Van ser molt bonics, però també molt durs. Vam haver de treballar moltíssim. Modesto va estar de delegat el primer, i després ho vaig ser jo. Hi dedicàvem moltes hores, tant al treball a la clínca com a la paperassa, perquè havíem de demanar subvencions i ajudes, recaptar diners, fer socis, donar a conèixer Odontologia Solidària. Vam fer un munt de xerrades que donaven els companys. De seguida es va córrer la veu i van començar a col·laborar molts dentistes, la veritat és que vam tenir força ajuda.
— Per tant, consideres que aquest és un sector solidari?
— A partir de la meva experiència crec que sí. Home, no tothom està motivat, però crec que hi ha gent que és solidària de moltes maneres. No es tracta només d’anar a col·laborar a la clínica, hi havia persones que no podien però ens donaven aportacions, o col·laboraven puntualment … Jo m’he trobar amb moltíssima gent, amb professionals molt bons que van col·laborar amb nosaltres. És cert que això són etapes de la vida, perquè a la llarga pot fer-se pesat i la gent pot acabar abandonant, però jo sí que crec que hi ha una important activitat solidària en el món de l’odontologia.
— També vas formar part del Patronat durant un temps. Parla’ns una mica de la teva experiència.
— La veritat és que va estar molt bé. Vaig conèixer a gent de tot Espanya bastant interessant. Al principi estàvem una mica encaixonats a València, però a l’entrar al Patronat fèiem reunions amb gent de tot arreu. Ja no era només per l’activitat solidària, sinó per formar part d’un equip que funcionava força bé.
— Pel que dius, es dedueix que hi havia un aspecte de “família”, per així dir-ho.
— Exacte, si. Hi havia aquesta part de família, perquè hi havia gent que tenies les sensació de conèixer com si fossin amics teus des de feia moltíssim temps. Recordo molt José Manuel Díaz López-Dóriga, de Burgos, una persona fantàstica que m’alegro d’haver trobat.
— Quant de temps vas estar implicat tan activament a la clínica de València?
— Uns vuit anys. El projecte va anar creixent moltíssim, perquè teníem ja alguns treballadors contractats. Aleshores, havies de dedicar un munt d’hores a fer la teva tasca com a odontòleg, però també a reunions, a la paperassa, a dirigir alguns aspectes com si fos ja una empresa … va créixer moltíssim i va arribar un moment en què jo em vaig sentir una mica saturat, però la veritat és que tot l’esforç va valer la pena. Per descomptat que va valer la pena.
— Què va ser el millor d’aquests anys?
— El millor, sens dubte, van ser els pacients. D’això no hi ha dubte. Veure un pacient satisfet, veure a una persona que necessita un tractament i que l’hi has pogut fer sense que ella hagués de pagar, és una gratificació important. L’agraïment dels pacients ja val la pena.
— Per acabar, ¿aconsellaries a un estudiant d’Odontologia, com ho eres tu quan ens vas conèixer, que s’acostés a la Fundació? Quins arguments donaries?
— Sí. Li diria que aprendrà diverses coses. Primer, el tracte amb els companys. Per Odontologia Solidària hi passa molta gent, i captes coneixement de tothom. I segon, aprendrà a tractar amb les persones, amb uns pacients molt determinats que de vegades tenen molts problemes, i necessiten que algú els escolti. No es tracta només de fer tractaments odontològics, de vegades cal aplicar una mica de psicologia. Aprendran a tractar pacients del món real, i això que els vindrà molt bé.
